Hola! soy Marta...

Hola! soy Marta... He leído vuestros textos porque enric me recordó vuestra existencia, (no os había olvidado, pero la verdad es q os había perdido un poco la pista).

Lo cierto es q me ha venido muy bien leeros porque entre estudios, trabajo, y la desgana q provoca leer o escuchar los medios d info política (.. a excepción del jueves, claro..;o)... se me ha echado el tiempo encima y aún no me he formado una opinión q pueda defender demasiado firmemente.

He empezado a leeros con la esperanza de sacar en claro mi voto de pasado mañana, aún con la advertencia de enrc d q entre vosotros mismos no habíais llegado a un consenso. Y en efecto, sigue sin estar la cosa nada clara. Creo q tanto unos como otros tenéis argumentos válidos y de peso (…supongo q como los propios partidos para los q "pedis" nuestro apoyo).

Creo q la sensación de confusión política en la q me encuentro, y no precisamente sola, es el resultado de un sistema electoral (y por extensión de un sistema) podrido y pobre, por no decir perverso y asfixiante (esto es una sensación, más q una opinión).

Centrandome más en la cuestión: me gustan las maneras de zp, y algunas de sus medidas, me embauca y me dan ganas de votarle, sobretodo como respuesta a los ataques de la derecha esta q tenems... pero por otro lado, q creo q es el q va a ganar, sé, porq los hechos lo demuestran, q zp le hace el juego a la banca, a la iglesia y perpetúa el sistema injusto del q tanto me quejo, así q mis convicciones no me permiten votarle. (aunq por supuesto me alegraré de su victoria frente al PP). (he dejado en stand-by mi teoría sobre q a la izquierda le conviene una derrota leve a tiempo más q una grande y más duradera derrota en las siguientes, cuando le haya tocado comerse como gobierno la crisis q tal vez se nos avecina, y q creo q el PP ha provocado... pero bueno, esto son teorías sin contrastar ni ninguna base científica..pero bueno, yo hablo, como hace todo quisqui en este país ;o/

Bueno, pues lo dicho, es probable, pero no seguro, q vote a algún partido pequeño de izquierdas. IU es una opción, pero sólo porq no se me ocurre otra, y porq un parlamento sin nadie a la izquierda del psoe es un poco triste...Bueno chavales... creo q ya he desvariado bastante... se nota q es viernes. Os miraré de cerca a ver si me aportais un poco más de luz para no ekivocarme el domingo... tngo tb la sensación de q me equivocaré haga lo q haga...

Besos y ánimo con norte

7 de marzo de 2008 11:47

Què ens juguem el 9 de març?

No tots els moments son iguals en la vida política dels pobles. De vegades solen passar anys i anys sense que hi hagen fets significatius o oportunitats per fer canviar les coses en sentit positiu per a la gent.

Moltes vegades es pot tenir un règim democràtic, afortunadament fa 30 anys que en tenim un, que permeta la formalitat de jutjar periòdicament diferents forces polítiques pels ciutadans. Ara bé, llevat dels períodes històrics constitutius, aquells en que es conformen les regles de joc i es reparteixen els papers a jugar per les forces polítiques majoritàries, en la resta de moments son poques les coses realment importants a decidir.

A Espanya el període dels anys 70 fins el 82 es van decidir moltes de les qüestions que ens han determinat amb posterioritat. La constitució del 78, i les institucions sorgides d'ella beneïxen unes forces polítiques tant de dreta com d'esquerra els dirigents de les quals acceptaren que el canvi de règim no havia d'anar més enllà d'una homologació formal amb els nostres veïns democràtics. Una homologació que mai aplegaria a discutir les bases del poder econòmic i social dels que el poseeixen des de la fi de la I República i la Restauració de la Monarquia amb Alfons XII.

Nobles i clergues reconvertits a propietaris latifundistes, remenats amb prestataris usurers, i amb beneficiaris dels nous monopolis de l'energia i i el transport, protegits pels càrrecs d'una administració monàrquica anacrònica i corrupta, tots tutelats per les potencies europees dominants, que també hi treien part, han detentat el vertader poder des d'aleshores. Son ells els que es revoltaren amb Franco de cabdill contra el breu parèntesi democràtic de la segona república. Son els que mort Franco, i ara amb la tutela dels Estats Units, dissenyen una nova restauració borbònica, perquè les coses canvien de manera 'ordenada' per mantenir i ampliar el seu paper social i poder.

La constitució del 78, el pacte que representa i les forces que la sostenen, estan hui erosionades per l'emergència d'una massa social al cap de la qual estan les burgesies perifèriques catalana i basca, però que s'estén ja per tota la geografia d'Espanya. Una massa social que sota la reivindicació de descentralització, assumpció territorial de competències i federalització ataca la capacitat de maniobra i de control de la vella oligarquia espanyola i a les forces polítiques que la sustenten.

Una massa social l'emergència de la qual es materialitza en la ruptura per Zapatero del consens constitucional que suposa la aprobació dels nous estatuts amb el de Catalunya com referent i espill. Una ruptura que separa a l'actual govern del Psoe del pacte amb l'oligarquia que el seus predecessors mantingueren. Una ruptura que si bé no es recolzada per tot el Psoe, ni tampoc per Izquierda Unida, té la simpatia dels sectors políticament més conscients i actius del país. De la mateixa manera que te en peu de guerra a tota la dreta, i la major part dels aparells del Psoe i d'Izquierda Unida, encara que hui estos estiguen callats.

El govern de Zapatero per tot açò hui representa l'oportunitat de canviar la base de poder del país. Es per això que ho tinga o no teoritzat -i a la seua manera ho té- ; es per això que, haja estructurat o no una línia -i existeix si bé encara en fase de gestació-, representa la part més avançada més progresista i més d'esquerres del país.

Izquieda Unida també està en lluita, i no està clar qui acabarà dominant-la, si la línia de Llamazares o la dels hereus del Carrillo constitucionalista, ni tampoc es segur que cap de les dues línies actuals puguen suposar un recolzament per a la línia de Zapatero per damunt dels interessos partidistes de la mateixa Izquieda Unida. Però el que si que està clar es de qui es la paternitat de les dificultats que l'oligarquia té en el moment present per re-composar el seu poder, i d'Izquierda Unida, no és.

I, què podem fer? Als revolucionaris ens toca analitzar la realitat sense prejudicis i atrevir-nos a dirigir la seua transformació. Ens toca donar ale i suport desinteressada i generosament a la facció més avançada de les forces actualment en lluita. Significa això que ens anem a fer del Psoe o Zapateristes? No, nosaltres som revolucionaris proletaris, comunistes. I igual que els que ens han precedit¹ han deixat pas a altres forces quan estaven en millor correlació, sense per això perdre independència organitzativa ni capacitat d'anàlisi, en el moment actual, demanem el vot a Zapatero sense que supose altra cosa que el recolzament a un camí en el desenvolupament del qual la gent ens juguem l'oportunitat històrica de canviar el model constitucional oligàrquic establert al 78.

1. En la Comuna de Paris els marxistes cediren la direcció als anarquistes i els recolzaren en tot moment tot i sabent que la situació no estava madura i el poder no es podria mantenir

Cirne
4 març 2008

Personalmente pienso que si que hay una línea zapatero dentro del PSOE y que ésta representa un modelo de organización del estado cercano a los intereses de una parte de las burguesías "periféricas", con una concepción federal de la organización territorial y un nuevo reparto del poder económico y político. También pienso que han sido las contradicciones dentro de la oligarquía entre una concepción centralista y reaccionaria vinculada a los intereses americanos y una más "civilizada" y europeista partidaria de llegar a acuerdos con un sector de las burguesías perifericas, las que han permitido que la línea zapatero triunfe, el factor determinante,en todo caso, habría sido el alineamiento de la actual dirección del PP con el sector más reaccionario el que ha hecho que se vea al PSOE como un mal menor para un sector de la clase dominante.

Dicho ésto,no creo que se pueda pensar que la actual línea del PSOE responda a una mera actitud coyuntural, sino que es la plasmación dentro del partido de una corriente que si bien hasta ahora era minoritaria,responde a una corriente existente desde el comienzo de la Transición.

Las circunstancias que han llevado a dicha corriente a ser hegemónica en estos momentos no significa que lo vaya a poder seguir siendo en un contexto hostil, la parte de la oligarquía que lo apoyó frente al aznarismo estará más interesada en "centrar" a un derrotado PP que en desarrollar un proyecto que a largo plazo no deja de ser peligroso para sus intereses, la actitud, por ejemplo, del grupo PRISA, es determinante en este aspecto.

Por ello pienso que en estos momentos es necesario apoyar mas que nunca la línea Zapatero dentro del PSOE y eso solo se puede conseguir si gobierna con una amplia mayoría y sin las hipotecas de depender de organizaciones como IU que no acaba de situarse en la realidad o de ERC y otras cuyos intereses a medio plazo chocan con los planteamientos federalistas del actual partido socialista. Sólo haciendo hegemónica la línea Zapatero dentro del partido se podrá fortalecer un proyecto de independencia nacional y de profundización en las libertades democráticas de nuestro pueblo, permitiendo en un futuro la creación de una auténtica alternativa de clase, pero como diría el sabio ésto ya es otra historia.

M.A.
4 de marzo de 2008 12:11

Continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero

En primer lloc, continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero que, de manera agosarada, s’arriba a comparar fins i tot amb Largo Caballero, i crec que no arriba a ser ni un Borell, perquè aquell al menys tenia la seua plataforma de recolzament que naix de les bases, fins i tot a pesar d’ell mateix. I ací vulguera jo saber on està l’organització pròpia de la línia ZP que avança en lluita dins i fora del PSOE.

De cap manera li podem, ni li deguem, llevar tots els mèrits que té ZP, com a president del govern i com a secretari general del seu partit, que de segur li han portat enfrontaments dins i fora, però de cap manera podem tampoc pensar que un dels principals aparells d’estat, el PSOE, li s’ha pogut escapar d’eixa manera, en unes primàries un quasi-desconegut que es presenta i ix secretari general, a l’oligarquia espanyola.

Efectivament, la política d’Aznar estava posant en perill la integritat territorial d’Espanya i estava fent del nostre país un serf dels USA que ens allunyava de la UE, i açò comporta una divisió de l’oligarquia espanyola. La dels que sempre han sigut més proianquis que semblen més retrògats i es senten més còmodes amb el PP, i el sector més proeuropeu, més progre i que pot arribar a sentir-se també còmode amb el PSOE.

Aquesta segona facció davant el carreró sense eixida al que porta Aznar aconseguix imposar-se i fer el recanvi (la 3ª reconducció?) i posa Zapatero, un secretari general audaç però no el Lenin de León, per a que recompose la situació, tant en el plànol nacional com en l’internacional.

I en una situació en la que les burgesies perifèriques estan fortes, perquè com a reacció a Aznar s’han enfortit i van llençades, el PSOE els ha de donar expectatives i ha de jugar el joc que té damunt la taula. D’aquesta manera, la suposada línia ZP, l’audàcia de Zapatero diria jo, es desenvolupa espentada per la conjuntura del moment, no pel projecte pensat que tenia i porta a cap; igual que el PSOE era marxista fins als anys 70, i fins i tot després continua utilitzant durant molts anys un discurs i una estètica obrera, perquè és el llenguatge del moment, ara també ZP adapta el missatge i les maneres a la nova situació.

I evidentment, que preferim mil vegades ZP que mig Rajoy, però ni el PSOE ni ZP pot ser la nostra opció electoral, nosaltres deguem continuar recolzant organitzacions que, de moment, donen suport a ZP, però que, sobretot, continuen espentant-lo pel camí de l’esquerra i del federalisme, organitzacions que demanen amb més convenciment avanços per eixe camí. Hem de continuar demanant el vot per a organitzacions com IU-IC en primer lloc, però també on calga per a ERC, per al BNG, per a Aralar i fins i tot EA i Nafarroa Bai. Aquests són els que poden continuar espantant-lo per eixe camí. Perquè si ZP perd pes a la seua esquerra, perdrà dins i fora del seu partit, i la seua política no avançarà ni cap al federalisme ni cap a mesures més socials. Si perd pes a l’esquerra i els nacionalistes d’esquerra acabarà pactant, amb els nacionalistes de dretes o, fins i tot, en algunes coses al menys amb el PP.

I a més pense que el recolzament a IU ha de ser, des de la nostra posició, més remarcat encara, per recolzar la línia actual de Llamazares que l’està dirigint en aquests moments enfrontada a la línia dell PCE. I perquè a més, IU continua sent en Espanya el referent polític d’eixe espai sociopolític que vol transformar la societat; i perquè IU continua sent la força discriminada per l’estat que li impedeix tindre la representació i el pes polític que té com a base electoral. Perquè amb visió política o sense, l’oligarquia no vol de cap manera que l’espai sociopolític que demana canviar les coses de veritat tinga la representació política que li correspon, perquè aquesta organització política és la que de veritat pot posar en dubte el seu poder.

Karl
febrer 2008