Norteweblog

Hola! soy Marta...

2008-03-07T12:01:00.000-08:00

Hola! soy Marta... He leído vuestros textos porque enric me recordó vuestra existencia, (no os había olvidado, pero la verdad es q os había perdido un poco la pista).

Lo cierto es q me ha venido muy bien leeros porque entre estudios, trabajo, y la desgana q provoca leer o escuchar los medios d info política (.. a excepción del jueves, claro..;o)... se me ha echado el tiempo encima y aún no me he formado una opinión q pueda defender demasiado firmemente.

He empezado a leeros con la esperanza de sacar en claro mi voto de pasado mañana, aún con la advertencia de enrc d q entre vosotros mismos no habíais llegado a un consenso. Y en efecto, sigue sin estar la cosa nada clara. Creo q tanto unos como otros tenéis argumentos válidos y de peso (…supongo q como los propios partidos para los q "pedis" nuestro apoyo).

Creo q la sensación de confusión política en la q me encuentro, y no precisamente sola, es el resultado de un sistema electoral (y por extensión de un sistema) podrido y pobre, por no decir perverso y asfixiante (esto es una sensación, más q una opinión).

Centrandome más en la cuestión: me gustan las maneras de zp, y algunas de sus medidas, me embauca y me dan ganas de votarle, sobretodo como respuesta a los ataques de la derecha esta q tenems... pero por otro lado, q creo q es el q va a ganar, sé, porq los hechos lo demuestran, q zp le hace el juego a la banca, a la iglesia y perpetúa el sistema injusto del q tanto me quejo, así q mis convicciones no me permiten votarle. (aunq por supuesto me alegraré de su victoria frente al PP). (he dejado en stand-by mi teoría sobre q a la izquierda le conviene una derrota leve a tiempo más q una grande y más duradera derrota en las siguientes, cuando le haya tocado comerse como gobierno la crisis q tal vez se nos avecina, y q creo q el PP ha provocado... pero bueno, esto son teorías sin contrastar ni ninguna base científica..pero bueno, yo hablo, como hace todo quisqui en este país ;o/

Bueno, pues lo dicho, es probable, pero no seguro, q vote a algún partido pequeño de izquierdas. IU es una opción, pero sólo porq no se me ocurre otra, y porq un parlamento sin nadie a la izquierda del psoe es un poco triste...Bueno chavales... creo q ya he desvariado bastante... se nota q es viernes. Os miraré de cerca a ver si me aportais un poco más de luz para no ekivocarme el domingo... tngo tb la sensación de q me equivocaré haga lo q haga...

Besos y ánimo con norte

7 de marzo de 2008 11:47

Què ens juguem el 9 de març?

2008-03-04T13:14:00.001-08:00

No tots els moments son iguals en la vida política dels pobles. De vegades solen passar anys i anys sense que hi hagen fets significatius o oportunitats per fer canviar les coses en sentit positiu per a la gent.

Moltes vegades es pot tenir un règim democràtic, afortunadament fa 30 anys que en tenim un, que permeta la formalitat de jutjar periòdicament diferents forces polítiques pels ciutadans. Ara bé, llevat dels períodes històrics constitutius, aquells en que es conformen les regles de joc i es reparteixen els papers a jugar per les forces polítiques majoritàries, en la resta de moments son poques les coses realment importants a decidir.

A Espanya el període dels anys 70 fins el 82 es van decidir moltes de les qüestions que ens han determinat amb posterioritat. La constitució del 78, i les institucions sorgides d'ella beneïxen unes forces polítiques tant de dreta com d'esquerra els dirigents de les quals acceptaren que el canvi de règim no havia d'anar més enllà d'una homologació formal amb els nostres veïns democràtics. Una homologació que mai aplegaria a discutir les bases del poder econòmic i social dels que el poseeixen des de la fi de la I República i la Restauració de la Monarquia amb Alfons XII.

Nobles i clergues reconvertits a propietaris latifundistes, remenats amb prestataris usurers, i amb beneficiaris dels nous monopolis de l'energia i i el transport, protegits pels càrrecs d'una administració monàrquica anacrònica i corrupta, tots tutelats per les potencies europees dominants, que també hi treien part, han detentat el vertader poder des d'aleshores. Son ells els que es revoltaren amb Franco de cabdill contra el breu parèntesi democràtic de la segona república. Son els que mort Franco, i ara amb la tutela dels Estats Units, dissenyen una nova restauració borbònica, perquè les coses canvien de manera 'ordenada' per mantenir i ampliar el seu paper social i poder.

La constitució del 78, el pacte que representa i les forces que la sostenen, estan hui erosionades per l'emergència d'una massa social al cap de la qual estan les burgesies perifèriques catalana i basca, però que s'estén ja per tota la geografia d'Espanya. Una massa social que sota la reivindicació de descentralització, assumpció territorial de competències i federalització ataca la capacitat de maniobra i de control de la vella oligarquia espanyola i a les forces polítiques que la sustenten.

Una massa social l'emergència de la qual es materialitza en la ruptura per Zapatero del consens constitucional que suposa la aprobació dels nous estatuts amb el de Catalunya com referent i espill. Una ruptura que separa a l'actual govern del Psoe del pacte amb l'oligarquia que el seus predecessors mantingueren. Una ruptura que si bé no es recolzada per tot el Psoe, ni tampoc per Izquierda Unida, té la simpatia dels sectors políticament més conscients i actius del país. De la mateixa manera que te en peu de guerra a tota la dreta, i la major part dels aparells del Psoe i d'Izquierda Unida, encara que hui estos estiguen callats.

El govern de Zapatero per tot açò hui representa l'oportunitat de canviar la base de poder del país. Es per això que ho tinga o no teoritzat -i a la seua manera ho té- ; es per això que, haja estructurat o no una línia -i existeix si bé encara en fase de gestació-, representa la part més avançada més progresista i més d'esquerres del país.

Izquieda Unida també està en lluita, i no està clar qui acabarà dominant-la, si la línia de Llamazares o la dels hereus del Carrillo constitucionalista, ni tampoc es segur que cap de les dues línies actuals puguen suposar un recolzament per a la línia de Zapatero per damunt dels interessos partidistes de la mateixa Izquieda Unida. Però el que si que està clar es de qui es la paternitat de les dificultats que l'oligarquia té en el moment present per re-composar el seu poder, i d'Izquierda Unida, no és.

I, què podem fer? Als revolucionaris ens toca analitzar la realitat sense prejudicis i atrevir-nos a dirigir la seua transformació. Ens toca donar ale i suport desinteressada i generosament a la facció més avançada de les forces actualment en lluita. Significa això que ens anem a fer del Psoe o Zapateristes? No, nosaltres som revolucionaris proletaris, comunistes. I igual que els que ens han precedit¹ han deixat pas a altres forces quan estaven en millor correlació, sense per això perdre independència organitzativa ni capacitat d'anàlisi, en el moment actual, demanem el vot a Zapatero sense que supose altra cosa que el recolzament a un camí en el desenvolupament del qual la gent ens juguem l'oportunitat històrica de canviar el model constitucional oligàrquic establert al 78.

1. En la Comuna de Paris els marxistes cediren la direcció als anarquistes i els recolzaren en tot moment tot i sabent que la situació no estava madura i el poder no es podria mantenir

Cirne
4 març 2008

2008-03-04T13:09:00.000-08:00

Personalmente pienso que si que hay una línea zapatero dentro del PSOE y que ésta representa un modelo de organización del estado cercano a los intereses de una parte de las burguesías "periféricas", con una concepción federal de la organización territorial y un nuevo reparto del poder económico y político. También pienso que han sido las contradicciones dentro de la oligarquía entre una concepción centralista y reaccionaria vinculada a los intereses americanos y una más "civilizada" y europeista partidaria de llegar a acuerdos con un sector de las burguesías perifericas, las que han permitido que la línea zapatero triunfe, el factor determinante,en todo caso, habría sido el alineamiento de la actual dirección del PP con el sector más reaccionario el que ha hecho que se vea al PSOE como un mal menor para un sector de la clase dominante.

Dicho ésto,no creo que se pueda pensar que la actual línea del PSOE responda a una mera actitud coyuntural, sino que es la plasmación dentro del partido de una corriente que si bien hasta ahora era minoritaria,responde a una corriente existente desde el comienzo de la Transición.

Las circunstancias que han llevado a dicha corriente a ser hegemónica en estos momentos no significa que lo vaya a poder seguir siendo en un contexto hostil, la parte de la oligarquía que lo apoyó frente al aznarismo estará más interesada en "centrar" a un derrotado PP que en desarrollar un proyecto que a largo plazo no deja de ser peligroso para sus intereses, la actitud, por ejemplo, del grupo PRISA, es determinante en este aspecto.

Por ello pienso que en estos momentos es necesario apoyar mas que nunca la línea Zapatero dentro del PSOE y eso solo se puede conseguir si gobierna con una amplia mayoría y sin las hipotecas de depender de organizaciones como IU que no acaba de situarse en la realidad o de ERC y otras cuyos intereses a medio plazo chocan con los planteamientos federalistas del actual partido socialista. Sólo haciendo hegemónica la línea Zapatero dentro del partido se podrá fortalecer un proyecto de independencia nacional y de profundización en las libertades democráticas de nuestro pueblo, permitiendo en un futuro la creación de una auténtica alternativa de clase, pero como diría el sabio ésto ya es otra historia.

M.A.
4 de marzo de 2008 12:11

Continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero

2008-02-26T11:52:00.000-08:00

En primer lloc, continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero que, de manera agosarada, s’arriba a comparar fins i tot amb Largo Caballero, i crec que no arriba a ser ni un Borell, perquè aquell al menys tenia la seua plataforma de recolzament que naix de les bases, fins i tot a pesar d’ell mateix. I ací vulguera jo saber on està l’organització pròpia de la línia ZP que avança en lluita dins i fora del PSOE.

De cap manera li podem, ni li deguem, llevar tots els mèrits que té ZP, com a president del govern i com a secretari general del seu partit, que de segur li han portat enfrontaments dins i fora, però de cap manera podem tampoc pensar que un dels principals aparells d’estat, el PSOE, li s’ha pogut escapar d’eixa manera, en unes primàries un quasi-desconegut que es presenta i ix secretari general, a l’oligarquia espanyola.

Efectivament, la política d’Aznar estava posant en perill la integritat territorial d’Espanya i estava fent del nostre país un serf dels USA que ens allunyava de la UE, i açò comporta una divisió de l’oligarquia espanyola. La dels que sempre han sigut més proianquis que semblen més retrògats i es senten més còmodes amb el PP, i el sector més proeuropeu, més progre i que pot arribar a sentir-se també còmode amb el PSOE.

Aquesta segona facció davant el carreró sense eixida al que porta Aznar aconseguix imposar-se i fer el recanvi (la 3ª reconducció?) i posa Zapatero, un secretari general audaç però no el Lenin de León, per a que recompose la situació, tant en el plànol nacional com en l’internacional.

I en una situació en la que les burgesies perifèriques estan fortes, perquè com a reacció a Aznar s’han enfortit i van llençades, el PSOE els ha de donar expectatives i ha de jugar el joc que té damunt la taula. D’aquesta manera, la suposada línia ZP, l’audàcia de Zapatero diria jo, es desenvolupa espentada per la conjuntura del moment, no pel projecte pensat que tenia i porta a cap; igual que el PSOE era marxista fins als anys 70, i fins i tot després continua utilitzant durant molts anys un discurs i una estètica obrera, perquè és el llenguatge del moment, ara també ZP adapta el missatge i les maneres a la nova situació.

I evidentment, que preferim mil vegades ZP que mig Rajoy, però ni el PSOE ni ZP pot ser la nostra opció electoral, nosaltres deguem continuar recolzant organitzacions que, de moment, donen suport a ZP, però que, sobretot, continuen espentant-lo pel camí de l’esquerra i del federalisme, organitzacions que demanen amb més convenciment avanços per eixe camí. Hem de continuar demanant el vot per a organitzacions com IU-IC en primer lloc, però també on calga per a ERC, per al BNG, per a Aralar i fins i tot EA i Nafarroa Bai. Aquests són els que poden continuar espantant-lo per eixe camí. Perquè si ZP perd pes a la seua esquerra, perdrà dins i fora del seu partit, i la seua política no avançarà ni cap al federalisme ni cap a mesures més socials. Si perd pes a l’esquerra i els nacionalistes d’esquerra acabarà pactant, amb els nacionalistes de dretes o, fins i tot, en algunes coses al menys amb el PP.

I a més pense que el recolzament a IU ha de ser, des de la nostra posició, més remarcat encara, per recolzar la línia actual de Llamazares que l’està dirigint en aquests moments enfrontada a la línia dell PCE. I perquè a més, IU continua sent en Espanya el referent polític d’eixe espai sociopolític que vol transformar la societat; i perquè IU continua sent la força discriminada per l’estat que li impedeix tindre la representació i el pes polític que té com a base electoral. Perquè amb visió política o sense, l’oligarquia no vol de cap manera que l’espai sociopolític que demana canviar les coses de veritat tinga la representació política que li correspon, perquè aquesta organització política és la que de veritat pot posar en dubte el seu poder.

Karl
febrer 2008

És Zapatero un Borrell-2?

2008-02-03T12:17:00.000-08:00

La gent més progressista, les persones d'esquerres i molts revolucionaris ens fem moltes preguntes respecte a la actual situació política i quina ha de ser la nostra actitud davant la renovació del parlament i del govern espanyol que es produirà conseqüència de les eleccions del proper 9 de març.

Han passat quatre anys des que ens llevarem de sobre una dreta tan militarista, aventurera i serril que fins i tot importants poders fàctics del país respiraren alleujats amb la seua derrota. Poders que si bé necessiten frenar les reivindicacions nacionalistes, ho desitgen fer esgotant primer totes les possibles vies de negociació i de pacte. Principalment perquè posats en una deriva d'enfrontament, ningú no els pot garantir que la situació no acabe finalment seguint la via que en els darrers anys ha fet altres llocs d'Europa com les repúbliques bàltiques primer, la separació de Txequia i Slovaquia, o el desmembrament de Iugoslavia bé de forma sagnant -Servia, Croàcia i Kosovo- bé de forma diplomàtica Slovenia, Macedònia i Montenegro, i potser aviat fins i tot la pacífica Bèlgica.

Zapatero ha allunyat eixe horitzó, però ni la desactivat, ni la solució que es desprèn des de la seua línia es assumible per aquestos poders fàctics. Ja està doncs en marxa l'operació per recanviar a ZP. Una operació que te dos potes. La primera moderar al PP, no es feina fàcil, i menys amb els bisbes embalats, així que si Rajoy no ho aconsegueix, potser siga Rato qui el relleve amb el mateix encàrrec i possiblement des de l'oposició. La segona, moderar al Psoe. Si Zapatero persisteix en reformar les bases del pacte constitucional, un pacte de la oligarquia i per a la oligarquia, obrint el pastís de l'Estat a les burgesies territorials en forma d'estat federal, tindrà en front, encara que guanye les eleccions a tot el vell aparat felipista liderat per Bono i a tota l'artilleria propagandista del Grup PRISA.

No sols n'hi ha que recolzar a Zapatero perquè ha retirat les tropes d'Irak, retornant la credibilitat a les institucions democràtiques, ni perquè ha fet avançar els drets civils posant-nos a l'avantguarda del mon civilitzat, no sols n'hi ha que fer-ho perquè ha aprovat mesures que milloren, si bé de manera indirecta, les condicions de vida dels treballadors. No sols n'hi ha que fer-ho perquè s'ha quedat sol i aïllat en la seua visió d'una Europa més independent del EEUU després del gir que han suposat les victòries d'Angela Merkel i Sarkozy en Alemanya i França. No sols n'hi ha que fer-ho per aquestes raons que en si ja son moltes i poderoses, n'hi ha que fer-ho a més per dos raons fonamentals, la primera perquè el camí de l'estat federal que representa mina les bases del poder econòmic de l'oligarquia, centralitzat en l'Estat, i per això forma part del camí de la revolució en Espanya. I segon perquè en esta fase de la revolució el proletariat no disposa d'un partit propi al que votar i que, conjuntament amb el Psoe de Zapatatero, des de les institucions enfortisca aquest camí. I Izquierda Unida amb la seua falta de visió política i les seues lluites internes s'autoexclou com opció.

La resposta a la pregunta inicial és que Zapatero ha superat ja en molt a Borrell, i si li haguérem de buscar algun precursor en la turmentosa historia del Psoe ens hauríem de remuntar a Largo Caballero.

Cirne

Chavismo sin Chávez: ¿Obligación o necesidad?

2008-01-21T12:15:00.000-08:00

Hace pocas semanas que la noticia corría todos los medios oficiales de comunicación. Chávez ha perdido sus primeras elecciones en cerca de nueve años. La reforma constitucional a través de la que perseguía perpetuarse en el poder.

No es momento de entrar en el debate sobre los aspectos revolucionarios que había en la reforma constitucional, como el combate al latifundismo o que la reforma del sistema electoral tan criticado en nuestro país, proponía ni más ni menos el mismo sistema que tenemos en España, que no exista limitación en el número de veces que un candidato puede presentarse.

Se podrá comentar que los revolucionarios hemos tenido en contra el gran aparato propagandístico de los medios de comunicación, nacionales e internacionales, la subvención de la administración Bush para, como ya hizo en el 2002, desestabilizar el país; además recordar que los grupos de información más poderosos de Venezuela siguen siendo radicalmente anti Chavistas, que paradoja. Pero ¿Y cuando no ha sido así? ¿Cuando no hemos tenido a estos poderosos enemigos en frente? Esto no nos puede servir de excusa autocomplaciente, debemos buscar nuestras faltas.

Lo que ha ocurrido no ha sido que ha aumentado el anti Chavismo, toda la oposición junta para votar contra Chávez sigue sin superar los escasos tres millones de votos, sino que el voto revolucionario se ha desmovilizado. ¿Porqué? ¿Cuales son los peligros que acechan a la revolución?

Es el momento del PSUV

Chávez alcanzó el poder encabezando una amalgama de partidos llamado Movimiento Quinta República (MVR), en muchos casos, partidos oportunistas que se dedican a defender su cuota de poder en la revolución, lo más próximo que podríamos tener a los antiguos burócratas soviéticos.

Chávez planteó que era el momento de construir un gran partido revolucionario, el PSUV, Partido Socialista Unido de Venezuela,

http://www.militantepsuv.org.ve/

muy interesante el siguiente documento:
http://www.militantepsuv.org.ve/docspdf/hablemosdesocialismo.pdf

Observamos que los principios que orientan este partido son el desarrollo de la revolución desde las bases, democrática y ampliamente debatida, donde se recuerda de la necesidad de la revolución en el seno de la revolución, la soberanía popular, etc.

Construir y creernos el PSUV es fundamental para el avance revolucionario del Chavismo, y aquí una vez más debemos aprender de las lecciones del pasado.

Una de las mayores amenazas son las propias del llamado culto a la personalidad, es muy fácil y peligroso pasar la frontera del respeto, cariño y admiración a un líder carismático, honesto y revolucionario como Chávez al culto a la personalidad, a las prácticas autoritarias, a la caza de brujas dirigidas por los burócratas contra el que se atreva a disentir.

Chávez tiene una fecha en el horizonte donde acaba su actual mandato presidencial, el 2013. Se presenta una oportunidad de oro para buscar las faltas propias y no buscar chivos expiatorios, para abrir el debate entre propios sin miedo a los cazabrujas, para poder sin miedo alguno, identificar a Chávez como la principal debilidad de la revolución y prepararnos a que la revolución siga desarrollándose sin que Chávez sea necesario; para trabajar por la revolución permanente y plantear la necesidad de cambio de líder en el 2013 y todo ello a través de un proceso democrático y revolucionario donde el PSUV sea el instrumento que lo permita.

Valcd

Existeix realment la línia Bono i la línia Zapatero? Qué queda de la línia Maragall?

2008-01-07T12:57:00.000-08:00

En nORTe, fins ara, s’havia mantingut clarament que existien dues línies al sí del PSOE:la que encarnava José Bono i la representada per JLR Zapatero.

El PSOE, era l’opció que tria l’oligarquia per a reconduir el carrer sense eixida (el possible trencament territorial d’Espanya) al que portava l’enfrontament del PP d’Aznar amb les burgesies perifèriques (basca i catalana, principalment). I la línia Zapatero, que dirigia en eixe moment el PSOE, encarnava la línia més progressista en el terreny dels drets civils i de possible diàleg amb les burgesies perifèriques, perquè a més, es considerava, podia ser que aquesta línia dins del Psoe fóra la nova sensibilitat que venia a representar els interessos de les xicotetes burgesies locals-regionals-nacionals de la resta d’Espanya, arribant a plantejar-se, era la interpretació de nORTe, que amb aquesta opció es podria avançar cap a un model federal ple, una política més progressista en el terrenys de lo social i els drets civils (llei per la igualtat de génere, llei del matrimoni entre homosexuals, llei de la dependència) i antihegemònica en el terreny internacional, vista la ràpida tornada de les tropes espanyoles d’Iraq.

Mentre que la línia Bono, seria una línia més prooligàrquica, possiblemente també més proianqui si la de Zapatero es mostrava més proeuropea, que també tindria l’obligació d’arribar a un acord amb les burgesies perifèriques, però sense canviar l’estatus actual, i per tant pactant amb els sectors més moderats de les burgesies perifèriques que sempre s’havien mostrat disposats a fer-ho: sobretot Unió Democràtica de Catalunya, CC, UV, PAR, un sector del PNB, etc. És una línia que mostrava una cara menys progressista del PSOE; Bono, amb el seu catolicisme i el seu nacionalisme espanyol del que fa gala, difícilment haguera fet pensar per exemple en la llei dels drets dels homosexuals, i la possibilitat d’aproximació a forces com ERC o potser fins i tot el BNG i IU.

Però és realment la línia Zapatero la nova representant dels interessos de classe d’uns nous sectors emergents que poden plantejar un canvi substancial en l’estructura territorial de l’estat i continuar avançant en el terreny dels drets civils i socials? O només és la vessant progre d’aquest aparell d’estat al servei de l’oligarquia espanyola, i la vertadera línia federal i socialdemòcrata, de base popular, obrera i xicotet burgesa, que pretén un canvi real en el model territorial d’Espanya (avançar en el terreny dels drets socials no tenim clar qui ho impulsaria) és precísament aquella que s’ha carregat Zapatero ja tant a Catalunya (Maragall) com a Navarra (possibilitat de pacte PSN-Nafarroa Bai).

Internacionalment, des de la pretesa línia Zapatero, i després del valent plantó davant de Bush, que en tot cas es pot considerar que no passa de ser una posició un poc més ferma que la de González en la seua línia europeista, continua atenent a allò que li manen els “organismes internacionals” (Afganistan, Líbano...) per recomposar la relació amb USA.

I en clau nacional, les dues reconduccions (PSC i PSN) les ha fet Zapatero, que ara està més monàrquic que mai; els avanços en el terreny dels drets civils, es detenen quan es tracta d’enfrontar-se a l’esglesia separant-la definitivament de l’estat, i denunciar d’una vegada el seu finançament privilegiat des de l’estat i el de les seues escoles concertades. En el terreny dels drets econòmics i socials, els dels treballadors no avancen, iniciatives antimonolopistes no se’n veuen, de fet la banca i els demés monopolis són els que continuen incrementant desproporcionadament els seus beneficis, i últimament està fent més moviments de gir al centre, com promeses electorals de reducció generalitzada d’impostos i la reforma-supresió de l’impost de patrimoni, un impost que només paguen els grans i mitjans patrimonis, i que sembla que sí que hauria de ser una qüestió de principis per a l’esquerra, el que paguen més tributs les grans fortunes del país.

Per tant, existeix realment una línia Zapatero tan progressista, federal, antihegemònica i representant d’eixa classe emergent xicotet burgesa com es volia veure? I, a part de Maragall existeix realment dins del Psoe una línia que estiga per un model federal d’Espanya?. No ha sigut l’opció del PSN una qüestió més conjuntural (la postura de voler pactar amb Nafarroa Bai i la possibilitat de tirar a UPN del govern) que de convicció federal?.

Karl

Dues línies polítiques al si del Psoe

2008-01-07T11:51:00.000-08:00

El passat 12 de desembre la ministra d'habitatge Carmen Chacón contestava a les crítiques que Bono plantejava a l'estatut de Catalunya. Per a Chacón el pensament de Bono és ''absolutament minoritari'' al si del Psoe, assenyalant que ''la ideologia i el camí del PSOE ho dirigeix Zapatero, amb opinions molt diferents a les de Bono''.

El que aquestes declaracions manifesten és que dintre del PSOE hi ha dues línies polítiques respecte a com afrontar la principal contradicció que en aquests moments recorre el país: això és, la reforma del model territorial de l'estat. D'una banda, es trobaria la ''línia Zapatero'' que pretén arribar a acords polítics amb el conjunt de les forces nacionalistes, aïllant al *Pp i aprofundint en la descentralització de l'estat. La ''línia Bono'' busca trobar punts d'acord amb els nacionalistes moderats però conservant els consensos bàsics amb el PP que des de la transició s'han mantingut, dotant a aquest partit una capacitat de 'veto' respecte dels possibles acords obtinguts.

Zapatero va començar la legislatura amb dos projectes estratègics: reformar l'estatut de Catalunya i el cridat ''procés de pau'' d'Euskadi. Des del principi va haver d'enfrontar-se al boicot als seus projectes que sorgirien des de diferents aparells d'estat. Basta recordar les manifestacions de la AVT contra la política del govern, les declaracions d'un general de l'exercit, fet que no es produïa des de la transició, recordant en ple procés de negociació de l'estatut català que l'exercit té el mandat d'assegurar la integritat espanyola i que aquesta s'estava qüestionant, les teories de la conspiració dels atemptats del 11M que tenien com objectiu deslegitimar el govern de Zapatero, o els continus obstacles que sorgirien des d'instàncies judicials a les iniciatives governamentals. Recordem que s'està en ple procés de debat sobre la constitucionalitat de l'estatut de Catalunya.

Tots aquests fets han produït una legislatura inestable, marcada per la tensió i la inestabilitat, que expressa la divisió de la classe dominant entorn a com afrontar les noves exigències de les burgesies perifèriques. No obstant això han estat els propis errors els quals han fet que la línia Zapatero hagi acabat perdent la iniciativa. Un d'ells ha consistit a vincular el procés de reforma de l'estatut basc amb el diàleg amb Eta. Això ja vam dir que suposava dependre de l'estrategia de la banda terrorista, com així ha succeït. L'altre error ha estat no plantejar amb claredat el seu projecte de manera que les masses adquirissin consciència de quin era el camí a seguir i qui els enemics que s'han oposat a aquesta marxa, permetent mobilitzacions que contrarestessin les de les forces reaccionàries.

Com dèiem Zapatero ha perdut la iniciativa dintre del PSOE des del final de la treva de Eta, sent el procés de negociació del govern navarrès el punt d'inflexió. Recordem que Zapatero afirmà que el PSN tindria la llibertat per a negociar un pacte de govern amb Nafarroa Bai i amb IU. No obstant això a les poques setmanes l'executiva socialista vetà aquest acord argumentant que "no es donen les condicions per a (que el *PSN pugui) governar amb NaBai i IU a Navarra", el que implicava que UPN, la marca electoral del PP a Navarra, i que havia estat una de les forces que més havia contribuït a boicotejar tot procés de progrés respecte al tema basc, tenia via lliure per a seguir governat a Navarra.

El fet que el govern giri la seva mirada cap a les qüestions socials en els últims mesos, fent promeses electoralistes que permetin mobilitzar a sectors populars, deixant de costat la qüestió territorial que com dèiem ha estat el centre de debat de la legislatura i que segueix sent la contradicció principal, és una mostra que està a la defensiva.

És evident que per a l'oligarquia el PP no és una alternativa vàlida de govern en aquests moments, doncs la seva trajectòria en els últims 4 anys, on no ha pogut soltar el pes mort de l'època d'Aznar, l'ha aïllat de la resta de formacions polítiques. La seva arribada al poder implicaria aguditzar les contradiccions amb els nacionalistes i la seva proposta política passa per llançar un desafiament a les burgesies perifèriques. Només així cap entendre les propostes ''moderades'' de reforma de la constitució, on l'estat recuperaria transferències que ha cedit a les comunitats autonòmiques, o el canvi de la llei electoral, amb el propòsit que els nacionalistes tinguin menys pes polític a Madrid.

Per aquesta raó sembla clar que la batalla política es va a lliurar dintre del PSOE, entre la ''línia Bono'' que suposaria una reconducció per part de l'oligarquia cap a posicions més moderades, i la ''línia Zapatero'' que per a bona part de la classe dominant ha traspassat massa línies vermelles. Zapatero solament té dues opcions o apostar per un procés de reformes recolzant-se en les classes populars, que en els fets suposaria una pèrdua de poder per part de l'oligarquia, o cedir el lloc i passar a la història.

L'objectiu dels sectors progressistes en aquest moment és intentar crear les condicions perquè es formi un govern d'esquerres que tingui entre els seus objectius l'aposta per un govern de progrés a Navarra, que desenvolupi amb lleialtat l'estatut català i que impulsi un nou estatut al País Basc.

Fran

¿Existe realmente la línea Bono y la línea Zapatero? ¿Qué queda de la línea Maragall?

2008-01-07T11:21:00.000-08:00

En nORTe, hasta ahora, se había mantenido claramente que existían dos líneas al sí del PSOE: la que encarnaba José Bono y la representada por JLR Zapatero.

El PSOE, era la opción elegida por la oligarquía para reconducir el callejón sin salida (la posible ruptura territorial d’España) consecuencia del enfrentamiento del PP de Aznar con las burguesías periféricas (vasca y catalana, principalmente). Y la línea Zapatero, que dirigía en ese momento el PSOE, encarnaba la línea más progresista en el terreno de los derechos civiles y de posible diálogo con las burguesías periféricas, porque además, se consideraba, podía ser que esta línea dentro del Psoe sería la nueva sensibilidad que venía a representar los intereses de las pequeñas burguesías locales-regionales-nacionales de España, llegando a plantearse, era la interpretación de nORTe, que con esta opción se podría avanzar hacia un modelo federal pleno, una política más progresista en el terrenos de lo social y los derechos civiles (ley por la igualdad de género, ley del matrimonio entre homosexuales, ley de la dependencia) y antihegemónica en el terreno internacional, vista el rápido retorno de las tropas españolas de Iraq.

Mientras que la línea Bono, seria una línea más pro oligàrquica, posiblemente también más pro yanqui si la de Zapatero se mostraba más pro europea, que también tendría la obligación de llegar a un acuerdo con las burguesías periféricas, pero sin cambiar el estatus actual, y por lo tanto pactando con los sectores más moderados de las burguesías periféricas que siempre se habían mostrado dispuestos a hacerlo: sobre todo Unión Democrática de Catalunya, CC, UV, PAR, un sector del PNV, etc. Es una línea que mostraba una cara menos progresista del PSOE; Bono, con su catolicismo y su nacionalismo español del que hace gala, difícilmente hubiera hecho pensar por ejemplo en la ley de los derechos de los homosexuales, y la posibilidad de aproximación a fuerzas como ERC o quizás incluso el BNG e IU.

¿Pero es realmente la línea Zapatero la nueva representante de los intereses de clase d’unos nuevos sectores emergentes que pueden plantear un cambio sustancial en la estructura territorial del Estado y continuar avanzando en el terreno de los derechos civiles y sociales? O sólo es la vertiente progre de este aparato de estado al servicio de la oligarquía española, y la verdadera línea federal y socialdemócrata, de base popular, obrera y pequeño burguesa, que pretende un cambio real en el modelo territorial d’España (adelantar en el terreno de los derechos sociales no tenemos claro quienes lo impulsaría) es precisamente aquella que se ha cargado Zapatero ya tanto en Catalunya (Maragall) en Navarra (posibilidad de pacto PSN-Nafarroa Bai).

Internacionalmente, desde la pretensa línea Zapatero, y tras el valiente plante ante de Bush, que en todo caso se puede considerar que no pasa de ser una posición un poco más firme que la de González en su línea europeísta, continúa atendiendo a aquello que le mandan los “organismos internacionales” (Afganistán, *Líbano...) por recomponer la relación con USA.

Y en clave nacional, las dos reconducciones (PSC y PSN) las ha hecho Zapatero, que ahora está más monárquico que nunca; los avances en el terreno de los derechos civiles, se detienen cuando se trata de enfrentarse a la Iglesia separándola definitivamente del Estado, y denunciar de una vez su financiación privilegiada desde el Estado y el de sus escuelas concertadas. En el terreno de los derechos económicos y sociales, los de los trabajadores no avanzan, iniciativas antimonolopistas no se ven, de hecho la banca y los demás monopolios son los que continúan incrementando desproporcionadamente sus beneficios, y últimamente está haciendo más movimientos de giro al centro, como promesas electorales de reducción generalizada de impuestos y la reforma-supresión/ del impuesto de patrimonio, un impuesto que sólo pagan los grades y medianos patrimonios, y que parece que sí que debería ser una cuestión de principios para l’izquierda, el que paguen más tributos las grandes fortunas del país.

Por lo tanto, ¿existe realmente una línea Zapatero tan progresista, federal, anti hegemònica y representante de esa clase emergente pequeño burguesa como se quería ver? Y, aparte de Maragall ¿existe realmente dentro del Psoe una línea que esté por un modelo federal de España? ¿No ha sido la opción del PSN una cuestión más coyuntural (la postura de querer pactar con Nafarroa Bai y la posibilidad de echar a UPN del gobierno) que de convicción federal?

Karl

Dos líneas políticas dentro del Psoe

2008-01-07T11:00:00.000-08:00

El pasado 12 de diciembre la ministra de vivienda Carmen Chacón contestaba a las críticas que Bono planteaba al estatuto de Cataluña. Para Chacón el pensamiento de Bono es ''absolutamente minoritario'' en el seno del Psoe, señalando que ''la ideología y el camino del PSOE lo dirige Zapatero, con opiniones muy diferentes a las de Bono''.

Lo que estas declaraciones manifiestan es que dentro del PSOE hay dos líneas políticas respecto a como afrontar la principal contradicción que en estos momentos recorre el país: esto es, la reforma del modelo territorial del estado. Por una parte, se encontraría la ''línea Zapatero'' que pretende llegar a acuerdos políticos con el conjunto de las fuerzas nacionalistas, aislando al Pp y profundizando en la descentralización del estado. La ''línea Bono'' busca encontrar puntos de acuerdo con los nacionalistas moderados pero conservando los consensos básicos con el PP que desde la transición se han mantenido, dotando a este partido una capacidad de veto respecto de los posibles acuerdos obtenidos.

Zapatero comenzó la legislatura con dos proyectos estratégicos: reformar el estatuto de Cataluña y el llamado ''proceso de paz'' de Euskadi. Desde el principio tuvo que enfrentarse al boicot a sus proyectos que surgían desde distintos aparatos de estado. Basta recordar las manifestaciones de la AVT contra la política del gobierno, las declaraciones de un general del ejercito, hecho que no se producía desde la transición, recordando en pleno proceso de negociación del estatuto catalán que el ejercito tiene el mandato de asegurar la integridad española y que ésta se estaba cuestionando, las teorías de la conspiración de los atentados del 11M que tenían como objetivo deslegitimar el gobierno de Zapatero, o los continuos obstáculos que surgían desde instancias judiciales a las iniciativas gubernamentales. Recordemos que se esta en pleno proceso de debate sobre la constitucionalidad del estatuto de Cataluña.

Todos estos hechos han producido una legislatura inestable, marcada por la tensión y la inestabilidad, que expresa la división de la clase dominante entorno a como afrontar las nuevas exigencias de las burguesías periféricas. Sin embargo han sido los propios errores los que han hecho que la línea Zapatero haya acabado perdiendo la iniciativa. Uno de ellos ha consistido en vincular el proceso de reforma del estatuto vasco con el diálogo con Eta. Esto ya dijimos que suponía estar a expensas de la banda terrorista, como así ha sucedido. El otro error ha sido no plantear con claridad su proyecto de forma que las masas adquiriesen conciencia de cuál era el camino a seguir y quienes los enemigos que se han opuesto a esa marcha, permitiendo movilizaciones que contrarrestasen las de las fuerzas reaccionarias.

Como decíamos Zapatero ha perdido la iniciativa dentro del PSOE desde el final de la tregua de Eta, siendo el proceso de negociación del gobierno navarro el punto de inflexión. Recordemos que Zapatero afirmo que el PSN tendría la libertad para negociar un pacto de gobierno con Nafarroa Bai y con IU. Sin embargo a las pocas semanas la ejecutiva socialista veto dicho acuerdo argumentando que "no se dan las condiciones para (que el PSN pueda) gobernar con NaBai e IU en Navarra", lo que implicaba que UPN, la marca electoral del PP en Navarra, y que había sido una de las fuerzas que más había contribuido a boicotear todo proceso de progreso respecto al tema vasco, tenía vía libre para seguir gobernado en Navarra.

El hecho de que el gobierno gire su mirada hacia las cuestiones sociales en los últimos meses, haciendo promesas electoralistas que permitan movilizar a sectores populares, dejando de lado la cuestión territorial que como decíamos ha sido el centro de debate de la legislatura y que sigue siendo la contradicción principal, es una muestra de que está a la defensiva.

Es evidente que para la oligarquía el PP no es una alternativa válida de gobierno en estos momentos, pues su trayectoria en los últimos 4 años, donde no ha podido soltar el lastre de la época de Aznar, le ha aislado del resto de formaciones políticas. Su llegada al poder implicaría agudizar las contradicciones con los nacionalistas y su propuesta política pasa por lanzar un órdago a las burguesías periféricas. Sólo así cabe entender las propuestas ''moderadas'' de reforma de la constitución, donde el estado recuperaría transferencias que ha cedido a las comunidades autonómicas, o el cambio de la ley electoral, con el propósito de que los nacionalistas tengan menos peso político en Madrid.

Por esta razón parece claro que la batalla política se va a librar dentro del PSOE, entre la ''línea Bono'' que supondría una reconducción por parte de la oligarquía hacia posiciones más moderadas, y la ''línea Zapatero'' que para buena parte de la clase dominante ha traspasado demasiadas líneas rojas. Zapatero solo tiene dos opciones o apostar por un proceso de reformas apoyándose en las clases populares, que en los hechos supondría una pérdida de poder por parte de la oligarquía, o ceder el testigo y pasar a la historia.

El objetivo de los sectores progresistas en este momento es intentar crear las condiciones para que se forme un gobierno de izquierdas que tenga entre sus objetivos la apuesta por un gobierno de progreso en Navarra, que desarrolle con lealtad el estatuto catalán y que impulse un nuevo estatuto en el País Vasco.

Fran

Fonaments del programa econòmic de la revolució en Espanya

2007-08-01T10:28:00.000-07:00

Introducció. El camí de la revolució en el segle XXI

Els grans problemes de la humanitat en el nostre segle segueixen vinculats –com en els anteriors- a la forma que ens relacionem els éssers humans entre nosaltres i amb la naturalesa.

Si bé són innegables els avanços que tant en un terreny com en l'altre s'han produït, no deixa per això de ser inajornable arribar a un model social nou, que garantisca el desenvolupament integral de tot ser humà i també la convivència harmònica de la nostra espècie amb la naturalesa.

En el primer aspecte, s'han de garantir ja, l'alimentació, la salut i educació, a més d'eradicar l'opressió, l'explotació i la guerra entre els éssers humans en tot el planeta. En el segon aspecte és necessari conèixer les forces de la naturalesa per a evitar catàstrofes i obtenir el màxim profit d'elles respectant la seua harmonia i equilibri.

Atès que els problemes a abordar són múltiples i diversos, al marge de la necessitat d'una estratègia global per a l'aïllament i l'oposició als principals beneficiaris de l'actual estat de coses – la burgesia monopolista dels Estats Units i els seus aliats en alguns Estats- és necessari que en cada país, les seues organitzacions revolucionàries dissenyen, plantegen i en la mesura de les seues possibilitats executen polítiques que alliberen espais de les inacceptables condicions a les quals encara estan avui sotmesos.

Estratègia per a la revolució a Espanya

El nostre país s'ha incorporat de manera recent i incompleta als cridats països desenvolupats. La integració en la Unió Europea si bé ha tingut un efecte dinamitzador de l'economia no ha corregit els defectes estructurals que li impedeixen homologar-se completament a països amb estructures capitalistes madures com són Anglaterra, França, Alemanya o Holanda.

Defectes que es materialitzen en la pervivència de velles estructures econòmiques però també mentals –sobretot en les zones rurals, i en les províncies de l'interior - més pròximes al feudalisme que al capitalisme modern. La pervivència dels latifundis, la concentració en molt poques mans dels sectors estratègics com l'energia, la banca, les comunicacions i els transports, etc. són la base d'una feble societat civil i d'una democràcia formal d'esquena a la població.

Només la creació d'un front de les classes treballadores juntament amb els menuts i mitjans empresaris (PYMES) i tots els sectors progressistes de la societat, podrà realitzar les transformacions modernitzadores necessàries perquè la societat espanyola abast els mitjans materials i la maduresa política que situen el nostre país entre els més avançats en la consecució dels objectius d'emancipació de la humanitat.

Política econòmica revolucionària

Si el motor de la revolució en el nostre país com en tots no és altre que la lluita contra l'explotació i l'opressió entre els homes, la seua base només serà sòlida si és al mateix temps capaç de crear i assegurar per a quantitats creixents de persones millors condicions ‘econòmiques’ de vida.

En el nostre país la lluita revolucionària està a més per raons històriques lligada al desenvolupament econòmic. Per això, també perquè la nostra economia siga eficient és necessari liquidar les estructures monopolistes que des de finals del segle XIX mantenen gran part del poder econòmic concentrat en poc més d'un centenar de famílies. És un grup que constituït com classe dominant actua al marge del poder polític. Una classe amb capacitat i mitjos per a imposar el model de desenvolupament que siga compatible amb els seus interessos, prioritzant o obstaculitzant projectes de milers de PYMES emprenedores i l'energia revolucionària de milions de treballadors, segons aquestes iniciatives concorden o no amb el seu model.

Per a combatre aquesta situació proposem articular en el món laboral “un front social per a l'eficiència econòmica i l'excel·lència productiva” que mitjançant convenis entre treballadors i PYMES millore la viabilitat de les empreses, generant a més una plusvàlua afegida, amb el repartiment de la qual es cobririen d'una banda les necessitats de modernització de les empreses i per una altra s'incrementarien els sous dels treballadors. Un model que s'haurà de coronar amb l'entrada gradual dels representants dels treballadors en els òrgans on es prenen les decisions i es comparteix la informació estratègica de l'empresa.

Estratègia local de la Revolució

L'Administració Pública, –sobretot la central-, juntament amb el capital financer i el control de l'energia són els principals ressorts de poder que l'oligarquia utilitza contra el desenvolupament econòmic popular i democràtic. Per a sortejar aquest obstacle i impulsar el progrés econòmic en les classes populars hem d'utilitzar en les actuals circumstàncies les administracions locals principalment, i en la mesura del possible també les provincials i autonòmiques. És des d'aquestes des d'on és possible oferir un entorn favorable i una font de finançament independent de l'oligarquia. Per a això òbviament és necessari donar i guanyar la batalla política en l'àmbit local.

Des dels ajuntaments és possible crear les condicions culturals i polítiques favorables per a la creació del front revolucionari. Els ajuntaments poden jugar un important paper en la recaptació i distribució de riquesa. Conten amb mecanismes importants per a acumular o afavorir l'acumulació de capital en aquells sectors o agents que són o poden ser dinamitzadors del desenvolupament econòmic. AL mateix temps conten amb instruments adequats per a afavorir la cohesió social necessària per al desenvolupament d'un gran projecte revolucionari com el qual vam necessitar.

No es tracta solament de recaptar impostos i crear estat de benestar. Més enllà d'açò han de materialitzar en cada localitat la configuració del front revolucionari mitjançant la realització de polítiques favorables a les classes integrants del mateix.

El paper de l'urbanisme

La legislació urbanística espanyola fa descansar sobre els ajuntaments gran part de la responsabilitat i de la gestió dels plans urbanístics. L'absència d'una política revolucionària pel que fa a aquesta matèria ha dut en els últims anys a un creixement anárquic dels municipis en un acord tàcit generalitzat entre les grans empreses constructores (oligarquia o gran burgesia), els menuts o mitjans propietaris (amos dels terrenys) i els ajuntaments (en representació de l'interès general)

Aquest model és clarament reaccionari, difícilment sostenible i nociu per al medi ambient. Un model en el qual la part del lleó dels immensos beneficis que genera la transformació de sòl rural en sòl urbà acaba en l'oligarquia. En el qual els amos dels terrenys veuen sovint soscavada la seua posició de menuts propietaris en benefici dels grans especuladors i d'ajuntaments àvids per recaptar fabuloses quantitats per a a continuació malbaratar-les en obres faraòniques. Un model a més en el qual els treballadors assisteixen atònits i impotents a l'espectacle de veure com uns pocs s'enriqueixen a costa del seu dret i necessitat d'habitatge. I un model per fi en el qual es realitzen veritables disbarats com alçar milers de cases sense preveure les necessitats de proveïment d'aigua, transport o electricitat que es generen. Problemes que al final, després de recaptats els beneficis patiran i pagaran els ciutadans dels municipis afectats.

Enfront d'aquest model el front revolucionari des d'ajuntaments afins ha de proposar i realitzar un acord entre menuts propietaris i ciutadans que en les proporcions adequades repartisca els beneficis generats en el procés urbanitzador entre els uns i els altres de manera que es facilite d'una banda la integració dels primers en l'enfront del constatar-se que la política d'aquest no és contrària als seus interessos, i per una altra que aporte als ciutadans uns serveis socials de qualitat, integradors i amb caràcter universal que creuen les condicions econòmiques, culturals i socials adequades perquè des de la formació, la cultura i l'harmonia entre tots els sectors populars es faça possible el projecte revolucionari.

Als ajuntaments els correspon a més en el seu àmbit impulsar una política productiva activa, dinàmica i innovadora. Una política que promoga la inversió en I+D+i amb subvencions a les empreses amb convenis revolucionaris o mitjançant la creació d'un sector industrial propi. Una política que els convertisca en punta de llança de la transformació revolucionària de l'economia.

Finalment com expressió política del front deuen cuidar de l'entorn natural i ordenar el creixement urbanístic i industrial de manera que siga compatible amb el gaudi per la població d'un medi ambient saludable en una naturalesa que és patrimoni de tots.

2007-08-01T10:05:00.000-07:00

Fundamentos del programa económico de la revolución en España

Introducción. El camino de la revolución en el siglo XXI

Los grandes problemas de la humanidad en nuestro siglo siguen vinculados –como en los anteriores- a la forma en que nos relacionamos los seres humanos entre nosotros y con la naturaleza. Si bien son innegables los avances que tanto en un terreno como en el otro se han producido, no deja por ello de ser inaplazable alcanzar un modelo social nuevo, que garantice el desarrollo integral de todo ser humano y también la convivencia armónica de nuestra especie con la naturaleza.

En el primer aspecto, se deben garantizar ya, la alimentación, la salud y educación, además de erradicar la opresión, la explotación y la guerra entre los seres humanos en todo el planeta. En el segundo aspecto es necesario conocer las fuerzas de la naturaleza para evitar catástrofes y obtener el máximo provecho de ellas respetando su armonía y equilibrio.

Dado que los problemas a abordar son múltiples y diversos, al margen de la necesidad de una estrategia global para el aislamiento y la oposición a los principales beneficiarios del actual estado de cosas – la burguesía monopolista de los Estados Unidos y sus aliados en algunos Estados- es necesario que en cada país, sus organizaciones revolucionarias diseñen, planteen y en la medida de sus posibilidades ejecuten políticas que liberen espacios de las inaceptables condiciones a las que aún están hoy sometidos.

Estrategia para la revolución en España

Nuestro país se ha incorporado de manera reciente e incompleta a los llamados países desarrollados. La integración en la Unión Europea si bien ha tenido un efecto dinamizador de la economía no ha corregido los defectos estructurales que le impiden homologarse completamente a países con estructuras capitalistas maduras como son Inglaterra, Francia, Alemania u Holanda.

Defectos que se materializan en la pervivencia de viejas estructuras económicas pero también mentales –sobre todo en las zonas rurales, y en las provincias del interior - más próximas al feudalismo que al capitalismo moderno. La pervivencia de los latifundios, la concentración en muy pocas manos de los sectores estratégicos como la energía, la banca, las comunicaciones y los transportes, etc. son la base de una débil sociedad civil y de una democracia formal de espaldas a la población.

Sólo la creación de un frente de las clases trabajadoras junto con los pequeños y medianos empresarios (PYMES) y todos los sectores progresistas de la sociedad, podrá realizar las transformaciones modernizadoras necesarias para que la sociedad española alcance los medios materiales y la madurez política que sitúen nuestro país entre los más avanzados en la consecución de los objetivos de emancipación de la humanidad.

Política económica revolucionaria

Si el motor de la revolución en nuestro país como en todos no es otro que la lucha contra la explotación y la opresión entre los hombres, su base sólo será sólida si es al mismo tiempo capaz de crear y asegurar para cantidades crecientes de personas mejores condiciones ‘económicas’ de vida.

En nuestro país la lucha revolucionaria está además por razones históricas ligada al desarrollo económico. Por ello, también para que nuestra economía sea eficiente es necesario liquidar las estructuras monopolistas que desde finales del siglo XIX mantienen gran parte del poder económico concentrado en poco más de un centenar de familias. Es un grupo que constituido como clase dominante actúa al margen del poder político. Una clase con capacidad y medios para imponer el modelo de desarrollo que sea compatible con sus intereses, priorizando o obstaculizando proyectos de miles de PYMES emprendedoras y la energía revolucionaria de millones de trabajadores, según estas iniciativas concuerden o no con su modelo.

Para combatir esta situación proponemos articular en el mundo laboral “un frente social para la eficiencia económica y la excelencia productiva” que mediante convenios entre trabajadores y PYMES mejore la viabilidad de las empresas, generando además una plusvalía añadida, con cuyo reparto se cubrirían por una parte las necesidades de modernización de las empresas y por otra se incrementarían los sueldos de los trabajadores. Un modelo que se deberá coronar con la entrada gradual de los representantes de los trabajadores en los órganos donde se toman las decisiones y se comparte la información estratégica de la empresa.

Estrategia local de la Revolución

La Administración Pública, –sobre todo la central-, junto con el capital financiero y el control de la energía son los principales resortes de poder que la oligarquía utiliza contra el desarrollo económico popular y democrático. Para sortear este obstáculo e impulsar el progreso económico en las clases populares debemos utilizar en las actuales circunstancias las administraciones locales principalmente, y en la medida de lo posible también las provinciales y autonómicas. Es desde éstas desde donde es posible ofrecer un entorno favorable y una fuente de financiación independiente de la oligarquía. Para ello obviamente es necesario dar i ganar la batalla política en el ámbito local.

Desde los ayuntamientos es posible crear las condiciones culturales y políticas favorables para la creación del frente revolucionario. Los ayuntamientos pueden jugar un importante papel en la recaudación y distribución de riqueza. Cuentan con mecanismos importantes para acumular o favorecer la acumulación de capital en aquellos sectores o agentes que son o pueden ser dinamizadores del desarrollo económico. Al mismo tiempo cuentan con instrumentos adecuados para favorecer la cohesión social necesaria para el desarrollo de un gran proyecto revolucionario como el que necesitamos.

No se trata solo de recaudar impuestos y crear estado de bienestar. Más allá de esto han de materializar en cada localidad la configuración del frente revolucionario mediante la realización de políticas favorables a las clases integrantes del mismo.

El papel del urbanismo

La legislación urbanística española hace descansar sobre los ayuntamientos gran parte de la responsabilidad y de la gestión de los planes urbanísticos. La ausencia de una política revolucionaria con respecto a esta materia ha llevado en los últimos años a un crecimiento anárquico de los municipios en un acuerdo tácito generalizado entre las grandes empresas constructoras (oligarquía o gran burguesía), los pequeños o medianos propietarios (dueños de los terrenos) y los ayuntamientos (en representación del interés general)

Este modelo es claramente reaccionario, difícilmente sostenible y nocivo para el medio ambiente. Un modelo en el que la parte del león de los inmensos beneficios que genera la transformación de suelo rural en suelo urbano acaba en la oligarquía. En el que los dueños de los terrenos ven a menudo socavada su posición de pequeños propietarios en beneficio de los grandes especuladores y de ayuntamientos ávidos por recaudar fabulosas cantidades para a continuación derrocharlas en obras faraónicas. Un modelo además en el que los trabajadores asisten atónitos e impotentes al espectáculo de ver como unos pocos se enriquecen a costa de su derecho y necesidad de vivienda. Y un modelo por fin en el que se realizan verdaderos disparates como levantar miles de casas sin prever las necesidades de abastecimiento de agua, transporte o electricidad que se generan. Problemas que al final, después de recaudados los beneficios padecerán y pagarán los ciudadanos de los municipios afectados.

Frente a este modelo el frente revolucionario desde ayuntamientos afines debe proponer y realizar un acuerdo entre pequeños propietarios y ciudadanos que en las proporciones adecuadas reparta los beneficios generados en el proceso urbanizador entre unos y otros de manera que se facilite por una parte la integración de los primeros en el frente al constatarse que la política de éste no es contraria a sus intereses, y por otra que aporte a los ciudadanos unos servicios sociales de calidad, integradores y con carácter universal que creen las condiciones económicas, culturales y sociales adecuadas para que desde la formación, la cultura y la armonía entre todos los sectores populares se haga posible el proyecto revolucionario.

A los ayuntamientos les corresponde además en su ámbito impulsar una política productiva activa, dinámica e innovadora. Una política que promueva la inversión en I+D+i con subvenciones a las empresas con convenios revolucionarios o mediante la creación de un sector industrial propio. Una política que les convierta en punta de lanza de la transformación revolucionaria de la economía.

Finalmente como expresión política del frente deben de cuidar del entorno natural y ordenar el crecimiento urbanístico e industrial de manera que sea compatible con el disfrute por la población de un medio ambiente saludable en una naturaleza que es patrimonio de todos.

2007-06-09T19:04:00.000-07:00

Declaración de Norte respecto de la situación política en España

La actual situación política a nuestro país se caracteriza por un significativo aumento de peso d’aquellas clases que tradicionalmente han sido excluidas del poder de l’estado. El motivo d’esta evolución hace falta buscarlo en la confluencia de tres factores: la incapacidad de los EEUU de mantener iniciativas que le garanticen el mantenimiento de su hegemonía en el medio y el largo plazo; el mayor periodo d’estabilidad democrática – treinta años ininterrumpidos- de la historia d’España; y una casi tan larga coyuntura de crecimiento económico sostenido.

Nuevas fuerzas político-sociales casi siempre asociadas a burguesías locales de reciente nacimiento o revitalizadas por la coyuntura favorable lentamente se organizan, se auto identifican y dónde son más fuertes se plantean con creciente radicalidad sustituir el modelo político que hasta ahora ha servido al reducido núcleo oligárquico que detenta el poder económico y político de España.

El gradual desarrollo económico a lo largo de un amplio periodo de estabilidad política junto al disfrute de una posición geoestratégica privilegiada de la proximidad física al mercado europeo, hace cada día que se generan nuevas iniciativas socioeconómicas, más allá de los resortes de control del estado oligárquico en un lento despertar del país.

No es una cuestión de derechas ni de izquierdas, del PP o del PSOE, es más una cuestión de modernización social y de competencia económica. En un país con la estructura económica basada en macroempresas surgidas de antiguos monopolios y privilegios, que nunca se han adaptado suficientemente a condiciones de mercado competitivas, y que son deudoras desde siempre de la protección y tutela del estado, resulta normal que se abran espacios y oportunidades de negocio a pequeñas empresas, muchas de ellas, más ágiles, dinámicas y competitivas que las mastodónticas corporaciones, por mucho que estén apoyadas por el poder político, por los bancos o que sean monopolios de facto.

Esta nueva realidad hace que se configure una realidad social y una mentalidad nueva. Al mismo tiempo la democratización de las instancies administrativas de l’estado sobre todo en los municipios y las comunidades autónomas reduce en importante medida la capacidad maniobra de las grandes empresas de l’oligarquía para asegurarse el monopolio de los contratos de suministros, abastecimiento y servicios de estas administraciones. Contratos que ya muchos casos son resueltos en el ámbito local y adjudicados a emprensas de este ámbito.

Está claro que el sistema constitucional del 78, con las fuerzas políticas que lo gestaron y que hoy lo apoyan es todavía la principal garantía jurídico-política del poder oligárquico. Es por esto que la reestructuración de la organización territorial del Estado es el núcleo de la lucha política y el principal asunto que enfrenta hoy a las fuerzas progresistas y reaccionarías. Una amplía reestructuración y federalización podría suponer un gran salto modernizador del país y una nueva oportunidad de corregir las deformidades y limitaciones del modelo socioeconómico que España ha heredado del siglo XIX.

Por todo esto, aunque el PSOE haya sido en general en el presente periodo democrático una fuerza garantista del sistema constitucional-oligárquico, en el momento actual con el gobierno de Zapatero, su posición, debido a la agresividad con que el Partido Popular le fustiga, y por la capilaridad que sus bases tienen respecto de los elementos democráticos y posiciones adelantadas de la sociedad, lo es tan débilmente que puede abrir las puertas a un cambio más allá de sus planes iniciales. La necesidad del gobierno del PSOE de proveerse de una amplía base social que corrija la debilidad con la que ganó las elecciones de 2004 esta haciendo que se adopten un paquete de medidas que en tres escasos años han cambiado la España de Aznar por otra que se postula de vanguardia mundial en derechos civiles y sociales.

Es necesario, no obstante, no olvidar que su posición no es otra que la de establecer un punto de equilibrio entre las aspiraciones de las nuevas burguesías de aumentar su poder y la de la oligarquía de ceder lo mínimo, y en todo caso mantener aquello que es sustancial. El Estatuto de Cataluña –de Zapatero y Mas- es la ejemplificación de este punto de equilibrio. La generalización del modelo catalán en todas partes –a pesar de los recortes de última hora- no deja de ser un gran paso hacia adelante de las nuevas burguesías y un retroceso en el margen de maniobra económico y político de la oligarquía. Un paso limitado pero de avance en el camino de un futuro asalto más ambicioso al poder económico de la oligarquía.

El proletariado –trabajadores y clases populares- en esta situación no podemos ser neutrales. Tampoco en cambio debemos reducir nuestro programa o nuestras organizaciones a los intereses de esta nueva burguesía con la que compartimos la parte del programa democrático y antioligárquico pero de la que nos diferenciamos inmediatamente a partir de él. En la situación actual en la que nuestra clase no dispone de fuerzas organizadas propias, las tareas a realizar son las de crear condiciones para poder tener de nuevo nuestras organizaciones, mientras impulsamos la transformación democrática en marcha.

La continuidad de esta transformación en el momento actual puede mantenerse e incluso acelerarse con un nuevo gobierno del ala izquierdista del PSOE representada por Zapatero, sin lugar a dudas un recambio a favor del PP, significaría un fortalecimiento de las posiciones más prooligárquicas y reaccionarías, y por lo tanto un retraso o freno del movimiento democrático.

Las posiciones políticas de organizaciones de falso carácter izquierdista como son Eta y su entorno político, en cuanto que anteponen los intereses propios a los del movimiento democrático general deben ser denunciadas. De manera oportunista e irresponsable se han aliado objetivamente con el PP y con sus socios internacionales para liquidar el actual gobierno y cerrar el paso a sus reformas.

Las fuerzas progresistas debemos ser capaces de resituar el problema vasco en un punto que nos permita adelantar y este no es la tregua o el desarme de Eta, sino el nuevo estatuto vasco. La desaparición de Eta sólo podrá ocurrir en un nuevo escenario en el que el pueblo vasco no la apoye en ninguna concejalía, ayuntamiento o institución. Un escenario en el que se rechace el chantaje, extorsiones y asesinatos de esta banda como ajenos a su sentir y los denuncie como prácticas propias de los explotadores y opresores de los pueblos.

Es el modelo de Catalunya –y cuanto más ‘maragalliano’ mejor- el que ha de impulsarse, con las especificaciones propias que hagan falta, tanto en Euskadi como para el resto de las comunidades autónomas, y por lo tanto, retomar la iniciativa política con las fuerzas progresistas, iniciativa que lleve a buen fin una reorganización territorial del Estado en el camino de la próxima revolución democrática, que ahora la burguesía ha puesto en marcha, y que el proletariado culminará.

Valencia, junio de 2007

2007-06-09T18:46:00.000-07:00

Declaració de Norte respecte de la situació política a Espanya

L’actual situació política al nostre país es caracteritza per un significatiu augment de pes d’aquelles classes que tradicionalment han estat excloses del poder de l’estat. El motiu d’aquesta evolució cal buscar-lo en la confluència de tres factors: la incapacitat dels EEUU de mantenir iniciatives que li garantesquen el manteniment de la seua hegemonia en el mig i el llarg termini; el major període d’estabilitat democràtica – trenta anys ininterromputs- de la historia d’Espanya; i una quasi tan llarga conjuntura de creixement econòmic sostingut.

Noves forces político-socials quasi sempre associades a burgesies locals de recent naixement o revitalitzades per la conjuntura favorable lentament s’organitzen, s’auto identifiquen i on son més fortes es plantegen amb creixent radicalitat substituir el model polític que fins ara ha servit al reduït nucli oligàrquic que detenta el poder econòmic i polític d’Espanya.

El gradual desenvolupament econòmic al llarg d’un ampli període d’estabilitat política junt al gaudiment d’una posició geoestratègica privilegiada per la proximitat física del mercat europeu fa cada dia que es generen noves iniciatives socioeconòmiqes més allà dels ressorts de control de l’estat oligàrquic en un lent despertar del país.

No es una qüestió de dretes ni d’esquerres, del PP o del PSOE, es més una qüestió de modernització social i de competència econòmica. En un país amb l’estructura econòmica basada en macroempresses sorgides de antics monopolis i privilegis, que mai s’han adaptat suficientment a condicions de mercat competitives, i que son deutores des de sempre de la protecció i tutela de l’estat, es normal que s’obriguen espais i oportunitats de negoci a xicotetes empreses, moltes d’elles, més àgils, dinàmiques i competitives que les mastodòntiques corporacions per molt que estiguen recolzades pel poder polític, pels bancs o que siguen monopolis de facte.

Aquesta nova realitat fa que es configure una realitat social i una mentalitat nova. Al mateix temps la democratització de les instancies administratives de l’estat sobre tot als municipis i a les comunitats autònomes redueix en important mesura la capacitat maniobra de les grans empreses de l’oligarquia per assegurar-se el monopoli dels contractes de subministres, abastiment i serveis d’estes administracions. Contractes que ja en mols casos son resolts em l’àmbit local i adjudicats a empreses d’aquest àmbit.

Es clar que el sistema constitucional del 78, amb les forces polítiques que el gestaren i que hui li donen suport es encara la principal garantía jurídico-política del poder oligàrquic. Es per això que la reestructuració de l’organització territorial de l’estat es el nucli de la lluita política i que es a favor o en contra es posicionen hui les forces progressistes o reaccionaries respectivament. Una amplia reestructuració i federalització podria suposar un gran salt modernitzador del país i una nova oportunitat de corregir les deformitats i limitacions del model socioeconòmic que Espanya ha heretat del segle XIX.

Pet tot açò, encara que el PSOE haja estat en general en el present període democràtic una força garantista del sistema constitucional-oligàrquic, en el moment actual amb el govern de Zapatero, la seua posició, per l’agressivitat amb que el Partit Popular l’està fustigant, i per la capil·laritat que les seues bases tenen respecte dels elements democràtics i posicions avançades de la societat, ho es tan feblement que pot obrir les portes a un canvi més enllà dels seus plans inicials. La necessitat del govern del PSOE de proveir-se d’una amplia base social que corregisca la debilitat amb la que va guanyar les eleccions de 2004 esta fent que s’adopten un paquet de mesures que en tres escassos anys han canviat l’Espanya d’Aznar per altra que es postula d’avantguarda mundial en drets civils i socials.

Cal però no oblidar que la seua posició no es altra que la d’establir un punt d’equilibri entre les aspiracions de les noves burgesies d’augmentar en poder i la de l’oligarquia de cedir el mínim i en tot cas mantenir el substancial. L’estatut de Catalunya –de Zapatero y Mas- es la exemplificació d’aquest punt d’equilibri.

La generalització del model català a tot arreu –tot i les retallades d’última hora- no deixa de ser un gran pas cap avant de les noves burgesies i un retrocés en el marge de maniobra econòmic i polític de l’oligarquia. Un pas limitat però d’avanç en el camí d’un futur assalt més ambiciós al poder econòmic de l’oligarquia.

El proletariat –treballadors i classes populars- en esta situació no podem ser neutrals. Tampoc en canvi hem de reduir el nostre programa o les nostres organitzacions als interessos d’esta nova burgesia amb la que compartim la part del programa democràtic i antioligàrquic però de la que es diferenciem immediatament a partir d’ell.

En la situació actual en la que la nostra classe no disposa de forces organitzades pròpies, les tasques a dur son crear condicions per a que es puguen tenir de nou les nostres organitzacions, mentre impulsem la transformació democràtica en marxa.

La continuïtat d’esta transformació en el moment actual pot mantenir-se i inclús accelerar-se amb un nou govern de l’ala esquerrana del PSOE representada per Zapatero. Sense cap dubte, un recanvi a favor del PP significaria un enfortiment de les posicions més prooligàrquiques i reaccionaries i per tant un retardament o fre al moviment democràtic.

Les posicions polítiques d’organitzacions de fals caràcter esquerrà com son Eta i Batasuna, en tant que posen per davant els interessos propis als del moviment democràtic general han de ser denunciades. De manera oportunista i irresponsable s’han aliat amb el PP i seus socis internacionals per tal de liquidar l’actual govern i tancar el pas a les seues reformes.

Les forces progressistes hem de ser capaces de resituar el problema basc en un punt que ens permeta avançar, i aquest no es la treva o el desarmament d’Eta, sinó el nou estatut basc. La desaparició d’Eta sols podrà ocórrer en un nou escenari en el que el poble basc no li done suport en cap regidoria, ajuntament o institució. Un escenari en el que es rebutje el xantatge, extorsions i assassinats d’esta banda com aliens al seu sentir, i els denuncie com a pràctiques pròpies dels explotadors i opressors dels pobles.

Es el model de Catalunya –i com més ‘maragallià’ millor- el que s’ha d’impulsar, amb les especificacions pròpies que calguen, tant a Euskadi com a la resta de les comunitats autònomes, i per tant, reprendre la iniciativa política amb les forces progressistes per dur a bon termini una reorganització territorial de l’estat, en el camí de la propera revolució democràtica, que ara la burgesia ha posat en marxa, i que el proletariat culminarà.

Valencia, juny de 2007