Declaració de Norte respecte de la situació política a Espanya

L’actual situació política al nostre país es caracteritza per un significatiu augment de pes d’aquelles classes que tradicionalment han estat excloses del poder de l’estat. El motiu d’aquesta evolució cal buscar-lo en la confluència de tres factors: la incapacitat dels EEUU de mantenir iniciatives que li garantesquen el manteniment de la seua hegemonia en el mig i el llarg termini; el major període d’estabilitat democràtica – trenta anys ininterromputs- de la historia d’Espanya; i una quasi tan llarga conjuntura de creixement econòmic sostingut.

Noves forces político-socials quasi sempre associades a burgesies locals de recent naixement o revitalitzades per la conjuntura favorable lentament s’organitzen, s’auto identifiquen i on son més fortes es plantegen amb creixent radicalitat substituir el model polític que fins ara ha servit al reduït nucli oligàrquic que detenta el poder econòmic i polític d’Espanya.

El gradual desenvolupament econòmic al llarg d’un ampli període d’estabilitat política junt al gaudiment d’una posició geoestratègica privilegiada per la proximitat física del mercat europeu fa cada dia que es generen noves iniciatives socioeconòmiqes més allà dels ressorts de control de l’estat oligàrquic en un lent despertar del país.

No es una qüestió de dretes ni d’esquerres, del PP o del PSOE, es més una qüestió de modernització social i de competència econòmica. En un país amb l’estructura econòmica basada en macroempresses sorgides de antics monopolis i privilegis, que mai s’han adaptat suficientment a condicions de mercat competitives, i que son deutores des de sempre de la protecció i tutela de l’estat, es normal que s’obriguen espais i oportunitats de negoci a xicotetes empreses, moltes d’elles, més àgils, dinàmiques i competitives que les mastodòntiques corporacions per molt que estiguen recolzades pel poder polític, pels bancs o que siguen monopolis de facte.

Aquesta nova realitat fa que es configure una realitat social i una mentalitat nova. Al mateix temps la democratització de les instancies administratives de l’estat sobre tot als municipis i a les comunitats autònomes redueix en important mesura la capacitat maniobra de les grans empreses de l’oligarquia per assegurar-se el monopoli dels contractes de subministres, abastiment i serveis d’estes administracions. Contractes que ja en mols casos son resolts em l’àmbit local i adjudicats a empreses d’aquest àmbit.

Es clar que el sistema constitucional del 78, amb les forces polítiques que el gestaren i que hui li donen suport es encara la principal garantía jurídico-política del poder oligàrquic. Es per això que la reestructuració de l’organització territorial de l’estat es el nucli de la lluita política i que es a favor o en contra es posicionen hui les forces progressistes o reaccionaries respectivament. Una amplia reestructuració i federalització podria suposar un gran salt modernitzador del país i una nova oportunitat de corregir les deformitats i limitacions del model socioeconòmic que Espanya ha heretat del segle XIX.

Pet tot açò, encara que el PSOE haja estat en general en el present període democràtic una força garantista del sistema constitucional-oligàrquic, en el moment actual amb el govern de Zapatero, la seua posició, per l’agressivitat amb que el Partit Popular l’està fustigant, i per la capil·laritat que les seues bases tenen respecte dels elements democràtics i posicions avançades de la societat, ho es tan feblement que pot obrir les portes a un canvi més enllà dels seus plans inicials. La necessitat del govern del PSOE de proveir-se d’una amplia base social que corregisca la debilitat amb la que va guanyar les eleccions de 2004 esta fent que s’adopten un paquet de mesures que en tres escassos anys han canviat l’Espanya d’Aznar per altra que es postula d’avantguarda mundial en drets civils i socials.

Cal però no oblidar que la seua posició no es altra que la d’establir un punt d’equilibri entre les aspiracions de les noves burgesies d’augmentar en poder i la de l’oligarquia de cedir el mínim i en tot cas mantenir el substancial. L’estatut de Catalunya –de Zapatero y Mas- es la exemplificació d’aquest punt d’equilibri.

La generalització del model català a tot arreu –tot i les retallades d’última hora- no deixa de ser un gran pas cap avant de les noves burgesies i un retrocés en el marge de maniobra econòmic i polític de l’oligarquia. Un pas limitat però d’avanç en el camí d’un futur assalt més ambiciós al poder econòmic de l’oligarquia.

El proletariat –treballadors i classes populars- en esta situació no podem ser neutrals. Tampoc en canvi hem de reduir el nostre programa o les nostres organitzacions als interessos d’esta nova burgesia amb la que compartim la part del programa democràtic i antioligàrquic però de la que es diferenciem immediatament a partir d’ell.

En la situació actual en la que la nostra classe no disposa de forces organitzades pròpies, les tasques a dur son crear condicions per a que es puguen tenir de nou les nostres organitzacions, mentre impulsem la transformació democràtica en marxa.

La continuïtat d’esta transformació en el moment actual pot mantenir-se i inclús accelerar-se amb un nou govern de l’ala esquerrana del PSOE representada per Zapatero. Sense cap dubte, un recanvi a favor del PP significaria un enfortiment de les posicions més prooligàrquiques i reaccionaries i per tant un retardament o fre al moviment democràtic.

Les posicions polítiques d’organitzacions de fals caràcter esquerrà com son Eta i Batasuna, en tant que posen per davant els interessos propis als del moviment democràtic general han de ser denunciades. De manera oportunista i irresponsable s’han aliat amb el PP i seus socis internacionals per tal de liquidar l’actual govern i tancar el pas a les seues reformes.

Les forces progressistes hem de ser capaces de resituar el problema basc en un punt que ens permeta avançar, i aquest no es la treva o el desarmament d’Eta, sinó el nou estatut basc. La desaparició d’Eta sols podrà ocórrer en un nou escenari en el que el poble basc no li done suport en cap regidoria, ajuntament o institució. Un escenari en el que es rebutje el xantatge, extorsions i assassinats d’esta banda com aliens al seu sentir, i els denuncie com a pràctiques pròpies dels explotadors i opressors dels pobles.

Es el model de Catalunya –i com més ‘maragallià’ millor- el que s’ha d’impulsar, amb les especificacions pròpies que calguen, tant a Euskadi com a la resta de les comunitats autònomes, i per tant, reprendre la iniciativa política amb les forces progressistes per dur a bon termini una reorganització territorial de l’estat, en el camí de la propera revolució democràtica, que ara la burgesia ha posat en marxa, i que el proletariat culminarà.

Valencia, juny de 2007