En nORTe, fins ara, s’havia mantingut clarament que existien dues línies al sí del PSOE:la que encarnava José Bono i la representada per JLR Zapatero.
El PSOE, era l’opció que tria l’oligarquia per a reconduir el carrer sense eixida (el possible trencament territorial d’Espanya) al que portava l’enfrontament del PP d’Aznar amb les burgesies perifèriques (basca i catalana, principalment). I la línia Zapatero, que dirigia en eixe moment el PSOE, encarnava la línia més progressista en el terreny dels drets civils i de possible diàleg amb les burgesies perifèriques, perquè a més, es considerava, podia ser que aquesta línia dins del Psoe fóra la nova sensibilitat que venia a representar els interessos de les xicotetes burgesies locals-regionals-nacionals de la resta d’Espanya, arribant a plantejar-se, era la interpretació de nORTe, que amb aquesta opció es podria avançar cap a un model federal ple, una política més progressista en el terrenys de lo social i els drets civils (llei per la igualtat de génere, llei del matrimoni entre homosexuals, llei de la dependència) i antihegemònica en el terreny internacional, vista la ràpida tornada de les tropes espanyoles d’Iraq.
Mentre que la línia Bono, seria una línia més prooligàrquica, possiblemente també més proianqui si la de Zapatero es mostrava més proeuropea, que també tindria l’obligació d’arribar a un acord amb les burgesies perifèriques, però sense canviar l’estatus actual, i per tant pactant amb els sectors més moderats de les burgesies perifèriques que sempre s’havien mostrat disposats a fer-ho: sobretot Unió Democràtica de Catalunya, CC, UV, PAR, un sector del PNB, etc. És una línia que mostrava una cara menys progressista del PSOE; Bono, amb el seu catolicisme i el seu nacionalisme espanyol del que fa gala, difícilment haguera fet pensar per exemple en la llei dels drets dels homosexuals, i la possibilitat d’aproximació a forces com ERC o potser fins i tot el BNG i IU.
Però és realment la línia Zapatero la nova representant dels interessos de classe d’uns nous sectors emergents que poden plantejar un canvi substancial en l’estructura territorial de l’estat i continuar avançant en el terreny dels drets civils i socials? O només és la vessant progre d’aquest aparell d’estat al servei de l’oligarquia espanyola, i la vertadera línia federal i socialdemòcrata, de base popular, obrera i xicotet burgesa, que pretén un canvi real en el model territorial d’Espanya (avançar en el terreny dels drets socials no tenim clar qui ho impulsaria) és precísament aquella que s’ha carregat Zapatero ja tant a Catalunya (Maragall) com a Navarra (possibilitat de pacte PSN-Nafarroa Bai).
Internacionalment, des de la pretesa línia Zapatero, i després del valent plantó davant de Bush, que en tot cas es pot considerar que no passa de ser una posició un poc més ferma que la de González en la seua línia europeista, continua atenent a allò que li manen els “organismes internacionals” (Afganistan, Líbano...) per recomposar la relació amb USA.
I en clau nacional, les dues reconduccions (PSC i PSN) les ha fet Zapatero, que ara està més monàrquic que mai; els avanços en el terreny dels drets civils, es detenen quan es tracta d’enfrontar-se a l’esglesia separant-la definitivament de l’estat, i denunciar d’una vegada el seu finançament privilegiat des de l’estat i el de les seues escoles concertades. En el terreny dels drets econòmics i socials, els dels treballadors no avancen, iniciatives antimonolopistes no se’n veuen, de fet la banca i els demés monopolis són els que continuen incrementant desproporcionadament els seus beneficis, i últimament està fent més moviments de gir al centre, com promeses electorals de reducció generalitzada d’impostos i la reforma-supresió de l’impost de patrimoni, un impost que només paguen els grans i mitjans patrimonis, i que sembla que sí que hauria de ser una qüestió de principis per a l’esquerra, el que paguen més tributs les grans fortunes del país.
Per tant, existeix realment una línia Zapatero tan progressista, federal, antihegemònica i representant d’eixa classe emergent xicotet burgesa com es volia veure? I, a part de Maragall existeix realment dins del Psoe una línia que estiga per un model federal d’Espanya?. No ha sigut l’opció del PSN una qüestió més conjuntural (la postura de voler pactar amb Nafarroa Bai i la possibilitat de tirar a UPN del govern) que de convicció federal?.
Karl
No hay comentarios:
Publicar un comentario