Fonaments del programa econòmic de la revolució en Espanya

Introducció. El camí de la revolució en el segle XXI

Els grans problemes de la humanitat en el nostre segle segueixen vinculats –com en els anteriors- a la forma que ens relacionem els éssers humans entre nosaltres i amb la naturalesa.

Si bé són innegables els avanços que tant en un terreny com en l'altre s'han produït, no deixa per això de ser inajornable arribar a un model social nou, que garantisca el desenvolupament integral de tot ser humà i també la convivència harmònica de la nostra espècie amb la naturalesa.

En el primer aspecte, s'han de garantir ja, l'alimentació, la salut i educació, a més d'eradicar l'opressió, l'explotació i la guerra entre els éssers humans en tot el planeta. En el segon aspecte és necessari conèixer les forces de la naturalesa per a evitar catàstrofes i obtenir el màxim profit d'elles respectant la seua harmonia i equilibri.

Atès que els problemes a abordar són múltiples i diversos, al marge de la necessitat d'una estratègia global per a l'aïllament i l'oposició als principals beneficiaris de l'actual estat de coses – la burgesia monopolista dels Estats Units i els seus aliats en alguns Estats- és necessari que en cada país, les seues organitzacions revolucionàries dissenyen, plantegen i en la mesura de les seues possibilitats executen polítiques que alliberen espais de les inacceptables condicions a les quals encara estan avui sotmesos.

Estratègia per a la revolució a Espanya

El nostre país s'ha incorporat de manera recent i incompleta als cridats països desenvolupats. La integració en la Unió Europea si bé ha tingut un efecte dinamitzador de l'economia no ha corregit els defectes estructurals que li impedeixen homologar-se completament a països amb estructures capitalistes madures com són Anglaterra, França, Alemanya o Holanda.

Defectes que es materialitzen en la pervivència de velles estructures econòmiques però també mentals –sobretot en les zones rurals, i en les províncies de l'interior - més pròximes al feudalisme que al capitalisme modern. La pervivència dels latifundis, la concentració en molt poques mans dels sectors estratègics com l'energia, la banca, les comunicacions i els transports, etc. són la base d'una feble societat civil i d'una democràcia formal d'esquena a la població.

Només la creació d'un front de les classes treballadores juntament amb els menuts i mitjans empresaris (PYMES) i tots els sectors progressistes de la societat, podrà realitzar les transformacions modernitzadores necessàries perquè la societat espanyola abast els mitjans materials i la maduresa política que situen el nostre país entre els més avançats en la consecució dels objectius d'emancipació de la humanitat.

Política econòmica revolucionària

Si el motor de la revolució en el nostre país com en tots no és altre que la lluita contra l'explotació i l'opressió entre els homes, la seua base només serà sòlida si és al mateix temps capaç de crear i assegurar per a quantitats creixents de persones millors condicions ‘econòmiques’ de vida.

En el nostre país la lluita revolucionària està a més per raons històriques lligada al desenvolupament econòmic. Per això, també perquè la nostra economia siga eficient és necessari liquidar les estructures monopolistes que des de finals del segle XIX mantenen gran part del poder econòmic concentrat en poc més d'un centenar de famílies. És un grup que constituït com classe dominant actua al marge del poder polític. Una classe amb capacitat i mitjos per a imposar el model de desenvolupament que siga compatible amb els seus interessos, prioritzant o obstaculitzant projectes de milers de PYMES emprenedores i l'energia revolucionària de milions de treballadors, segons aquestes iniciatives concorden o no amb el seu model.

Per a combatre aquesta situació proposem articular en el món laboral “un front social per a l'eficiència econòmica i l'excel·lència productiva” que mitjançant convenis entre treballadors i PYMES millore la viabilitat de les empreses, generant a més una plusvàlua afegida, amb el repartiment de la qual es cobririen d'una banda les necessitats de modernització de les empreses i per una altra s'incrementarien els sous dels treballadors. Un model que s'haurà de coronar amb l'entrada gradual dels representants dels treballadors en els òrgans on es prenen les decisions i es comparteix la informació estratègica de l'empresa.

Estratègia local de la Revolució

L'Administració Pública, –sobretot la central-, juntament amb el capital financer i el control de l'energia són els principals ressorts de poder que l'oligarquia utilitza contra el desenvolupament econòmic popular i democràtic. Per a sortejar aquest obstacle i impulsar el progrés econòmic en les classes populars hem d'utilitzar en les actuals circumstàncies les administracions locals principalment, i en la mesura del possible també les provincials i autonòmiques. És des d'aquestes des d'on és possible oferir un entorn favorable i una font de finançament independent de l'oligarquia. Per a això òbviament és necessari donar i guanyar la batalla política en l'àmbit local.

Des dels ajuntaments és possible crear les condicions culturals i polítiques favorables per a la creació del front revolucionari. Els ajuntaments poden jugar un important paper en la recaptació i distribució de riquesa. Conten amb mecanismes importants per a acumular o afavorir l'acumulació de capital en aquells sectors o agents que són o poden ser dinamitzadors del desenvolupament econòmic. AL mateix temps conten amb instruments adequats per a afavorir la cohesió social necessària per al desenvolupament d'un gran projecte revolucionari com el qual vam necessitar.

No es tracta solament de recaptar impostos i crear estat de benestar. Més enllà d'açò han de materialitzar en cada localitat la configuració del front revolucionari mitjançant la realització de polítiques favorables a les classes integrants del mateix.

El paper de l'urbanisme

La legislació urbanística espanyola fa descansar sobre els ajuntaments gran part de la responsabilitat i de la gestió dels plans urbanístics. L'absència d'una política revolucionària pel que fa a aquesta matèria ha dut en els últims anys a un creixement anárquic dels municipis en un acord tàcit generalitzat entre les grans empreses constructores (oligarquia o gran burgesia), els menuts o mitjans propietaris (amos dels terrenys) i els ajuntaments (en representació de l'interès general)

Aquest model és clarament reaccionari, difícilment sostenible i nociu per al medi ambient. Un model en el qual la part del lleó dels immensos beneficis que genera la transformació de sòl rural en sòl urbà acaba en l'oligarquia. En el qual els amos dels terrenys veuen sovint soscavada la seua posició de menuts propietaris en benefici dels grans especuladors i d'ajuntaments àvids per recaptar fabuloses quantitats per a a continuació malbaratar-les en obres faraòniques. Un model a més en el qual els treballadors assisteixen atònits i impotents a l'espectacle de veure com uns pocs s'enriqueixen a costa del seu dret i necessitat d'habitatge. I un model per fi en el qual es realitzen veritables disbarats com alçar milers de cases sense preveure les necessitats de proveïment d'aigua, transport o electricitat que es generen. Problemes que al final, després de recaptats els beneficis patiran i pagaran els ciutadans dels municipis afectats.

Enfront d'aquest model el front revolucionari des d'ajuntaments afins ha de proposar i realitzar un acord entre menuts propietaris i ciutadans que en les proporcions adequades repartisca els beneficis generats en el procés urbanitzador entre els uns i els altres de manera que es facilite d'una banda la integració dels primers en l'enfront del constatar-se que la política d'aquest no és contrària als seus interessos, i per una altra que aporte als ciutadans uns serveis socials de qualitat, integradors i amb caràcter universal que creuen les condicions econòmiques, culturals i socials adequades perquè des de la formació, la cultura i l'harmonia entre tots els sectors populars es faça possible el projecte revolucionari.

Als ajuntaments els correspon a més en el seu àmbit impulsar una política productiva activa, dinàmica i innovadora. Una política que promoga la inversió en I+D+i amb subvencions a les empreses amb convenis revolucionaris o mitjançant la creació d'un sector industrial propi. Una política que els convertisca en punta de llança de la transformació revolucionària de l'economia.

Finalment com expressió política del front deuen cuidar de l'entorn natural i ordenar el creixement urbanístic i industrial de manera que siga compatible amb el gaudi per la població d'un medi ambient saludable en una naturalesa que és patrimoni de tots.