Fonaments del programa econòmic de la revolució en Espanya

Introducció. El camí de la revolució en el segle XXI

Els grans problemes de la humanitat en el nostre segle segueixen vinculats –com en els anteriors- a la forma que ens relacionem els éssers humans entre nosaltres i amb la naturalesa.

Si bé són innegables els avanços que tant en un terreny com en l'altre s'han produït, no deixa per això de ser inajornable arribar a un model social nou, que garantisca el desenvolupament integral de tot ser humà i també la convivència harmònica de la nostra espècie amb la naturalesa.

En el primer aspecte, s'han de garantir ja, l'alimentació, la salut i educació, a més d'eradicar l'opressió, l'explotació i la guerra entre els éssers humans en tot el planeta. En el segon aspecte és necessari conèixer les forces de la naturalesa per a evitar catàstrofes i obtenir el màxim profit d'elles respectant la seua harmonia i equilibri.

Atès que els problemes a abordar són múltiples i diversos, al marge de la necessitat d'una estratègia global per a l'aïllament i l'oposició als principals beneficiaris de l'actual estat de coses – la burgesia monopolista dels Estats Units i els seus aliats en alguns Estats- és necessari que en cada país, les seues organitzacions revolucionàries dissenyen, plantegen i en la mesura de les seues possibilitats executen polítiques que alliberen espais de les inacceptables condicions a les quals encara estan avui sotmesos.

Estratègia per a la revolució a Espanya

El nostre país s'ha incorporat de manera recent i incompleta als cridats països desenvolupats. La integració en la Unió Europea si bé ha tingut un efecte dinamitzador de l'economia no ha corregit els defectes estructurals que li impedeixen homologar-se completament a països amb estructures capitalistes madures com són Anglaterra, França, Alemanya o Holanda.

Defectes que es materialitzen en la pervivència de velles estructures econòmiques però també mentals –sobretot en les zones rurals, i en les províncies de l'interior - més pròximes al feudalisme que al capitalisme modern. La pervivència dels latifundis, la concentració en molt poques mans dels sectors estratègics com l'energia, la banca, les comunicacions i els transports, etc. són la base d'una feble societat civil i d'una democràcia formal d'esquena a la població.

Només la creació d'un front de les classes treballadores juntament amb els menuts i mitjans empresaris (PYMES) i tots els sectors progressistes de la societat, podrà realitzar les transformacions modernitzadores necessàries perquè la societat espanyola abast els mitjans materials i la maduresa política que situen el nostre país entre els més avançats en la consecució dels objectius d'emancipació de la humanitat.

Política econòmica revolucionària

Si el motor de la revolució en el nostre país com en tots no és altre que la lluita contra l'explotació i l'opressió entre els homes, la seua base només serà sòlida si és al mateix temps capaç de crear i assegurar per a quantitats creixents de persones millors condicions ‘econòmiques’ de vida.

En el nostre país la lluita revolucionària està a més per raons històriques lligada al desenvolupament econòmic. Per això, també perquè la nostra economia siga eficient és necessari liquidar les estructures monopolistes que des de finals del segle XIX mantenen gran part del poder econòmic concentrat en poc més d'un centenar de famílies. És un grup que constituït com classe dominant actua al marge del poder polític. Una classe amb capacitat i mitjos per a imposar el model de desenvolupament que siga compatible amb els seus interessos, prioritzant o obstaculitzant projectes de milers de PYMES emprenedores i l'energia revolucionària de milions de treballadors, segons aquestes iniciatives concorden o no amb el seu model.

Per a combatre aquesta situació proposem articular en el món laboral “un front social per a l'eficiència econòmica i l'excel·lència productiva” que mitjançant convenis entre treballadors i PYMES millore la viabilitat de les empreses, generant a més una plusvàlua afegida, amb el repartiment de la qual es cobririen d'una banda les necessitats de modernització de les empreses i per una altra s'incrementarien els sous dels treballadors. Un model que s'haurà de coronar amb l'entrada gradual dels representants dels treballadors en els òrgans on es prenen les decisions i es comparteix la informació estratègica de l'empresa.

Estratègia local de la Revolució

L'Administració Pública, –sobretot la central-, juntament amb el capital financer i el control de l'energia són els principals ressorts de poder que l'oligarquia utilitza contra el desenvolupament econòmic popular i democràtic. Per a sortejar aquest obstacle i impulsar el progrés econòmic en les classes populars hem d'utilitzar en les actuals circumstàncies les administracions locals principalment, i en la mesura del possible també les provincials i autonòmiques. És des d'aquestes des d'on és possible oferir un entorn favorable i una font de finançament independent de l'oligarquia. Per a això òbviament és necessari donar i guanyar la batalla política en l'àmbit local.

Des dels ajuntaments és possible crear les condicions culturals i polítiques favorables per a la creació del front revolucionari. Els ajuntaments poden jugar un important paper en la recaptació i distribució de riquesa. Conten amb mecanismes importants per a acumular o afavorir l'acumulació de capital en aquells sectors o agents que són o poden ser dinamitzadors del desenvolupament econòmic. AL mateix temps conten amb instruments adequats per a afavorir la cohesió social necessària per al desenvolupament d'un gran projecte revolucionari com el qual vam necessitar.

No es tracta solament de recaptar impostos i crear estat de benestar. Més enllà d'açò han de materialitzar en cada localitat la configuració del front revolucionari mitjançant la realització de polítiques favorables a les classes integrants del mateix.

El paper de l'urbanisme

La legislació urbanística espanyola fa descansar sobre els ajuntaments gran part de la responsabilitat i de la gestió dels plans urbanístics. L'absència d'una política revolucionària pel que fa a aquesta matèria ha dut en els últims anys a un creixement anárquic dels municipis en un acord tàcit generalitzat entre les grans empreses constructores (oligarquia o gran burgesia), els menuts o mitjans propietaris (amos dels terrenys) i els ajuntaments (en representació de l'interès general)

Aquest model és clarament reaccionari, difícilment sostenible i nociu per al medi ambient. Un model en el qual la part del lleó dels immensos beneficis que genera la transformació de sòl rural en sòl urbà acaba en l'oligarquia. En el qual els amos dels terrenys veuen sovint soscavada la seua posició de menuts propietaris en benefici dels grans especuladors i d'ajuntaments àvids per recaptar fabuloses quantitats per a a continuació malbaratar-les en obres faraòniques. Un model a més en el qual els treballadors assisteixen atònits i impotents a l'espectacle de veure com uns pocs s'enriqueixen a costa del seu dret i necessitat d'habitatge. I un model per fi en el qual es realitzen veritables disbarats com alçar milers de cases sense preveure les necessitats de proveïment d'aigua, transport o electricitat que es generen. Problemes que al final, després de recaptats els beneficis patiran i pagaran els ciutadans dels municipis afectats.

Enfront d'aquest model el front revolucionari des d'ajuntaments afins ha de proposar i realitzar un acord entre menuts propietaris i ciutadans que en les proporcions adequades repartisca els beneficis generats en el procés urbanitzador entre els uns i els altres de manera que es facilite d'una banda la integració dels primers en l'enfront del constatar-se que la política d'aquest no és contrària als seus interessos, i per una altra que aporte als ciutadans uns serveis socials de qualitat, integradors i amb caràcter universal que creuen les condicions econòmiques, culturals i socials adequades perquè des de la formació, la cultura i l'harmonia entre tots els sectors populars es faça possible el projecte revolucionari.

Als ajuntaments els correspon a més en el seu àmbit impulsar una política productiva activa, dinàmica i innovadora. Una política que promoga la inversió en I+D+i amb subvencions a les empreses amb convenis revolucionaris o mitjançant la creació d'un sector industrial propi. Una política que els convertisca en punta de llança de la transformació revolucionària de l'economia.

Finalment com expressió política del front deuen cuidar de l'entorn natural i ordenar el creixement urbanístic i industrial de manera que siga compatible amb el gaudi per la població d'un medi ambient saludable en una naturalesa que és patrimoni de tots.

Fundamentos del programa económico de la revolución en España

Introducción. El camino de la revolución en el siglo XXI

Los grandes problemas de la humanidad en nuestro siglo siguen vinculados –como en los anteriores- a la forma en que nos relacionamos los seres humanos entre nosotros y con la naturaleza. Si bien son innegables los avances que tanto en un terreno como en el otro se han producido, no deja por ello de ser inaplazable alcanzar un modelo social nuevo, que garantice el desarrollo integral de todo ser humano y también la convivencia armónica de nuestra especie con la naturaleza.

En el primer aspecto, se deben garantizar ya, la alimentación, la salud y educación, además de erradicar la opresión, la explotación y la guerra entre los seres humanos en todo el planeta. En el segundo aspecto es necesario conocer las fuerzas de la naturaleza para evitar catástrofes y obtener el máximo provecho de ellas respetando su armonía y equilibrio.

Dado que los problemas a abordar son múltiples y diversos, al margen de la necesidad de una estrategia global para el aislamiento y la oposición a los principales beneficiarios del actual estado de cosas – la burguesía monopolista de los Estados Unidos y sus aliados en algunos Estados- es necesario que en cada país, sus organizaciones revolucionarias diseñen, planteen y en la medida de sus posibilidades ejecuten políticas que liberen espacios de las inaceptables condiciones a las que aún están hoy sometidos.

Estrategia para la revolución en España

Nuestro país se ha incorporado de manera reciente e incompleta a los llamados países desarrollados. La integración en la Unión Europea si bien ha tenido un efecto dinamizador de la economía no ha corregido los defectos estructurales que le impiden homologarse completamente a países con estructuras capitalistas maduras como son Inglaterra, Francia, Alemania u Holanda.

Defectos que se materializan en la pervivencia de viejas estructuras económicas pero también mentales –sobre todo en las zonas rurales, y en las provincias del interior - más próximas al feudalismo que al capitalismo moderno. La pervivencia de los latifundios, la concentración en muy pocas manos de los sectores estratégicos como la energía, la banca, las comunicaciones y los transportes, etc. son la base de una débil sociedad civil y de una democracia formal de espaldas a la población.

Sólo la creación de un frente de las clases trabajadoras junto con los pequeños y medianos empresarios (PYMES) y todos los sectores progresistas de la sociedad, podrá realizar las transformaciones modernizadoras necesarias para que la sociedad española alcance los medios materiales y la madurez política que sitúen nuestro país entre los más avanzados en la consecución de los objetivos de emancipación de la humanidad.

Política económica revolucionaria

Si el motor de la revolución en nuestro país como en todos no es otro que la lucha contra la explotación y la opresión entre los hombres, su base sólo será sólida si es al mismo tiempo capaz de crear y asegurar para cantidades crecientes de personas mejores condiciones ‘económicas’ de vida.

En nuestro país la lucha revolucionaria está además por razones históricas ligada al desarrollo económico. Por ello, también para que nuestra economía sea eficiente es necesario liquidar las estructuras monopolistas que desde finales del siglo XIX mantienen gran parte del poder económico concentrado en poco más de un centenar de familias. Es un grupo que constituido como clase dominante actúa al margen del poder político. Una clase con capacidad y medios para imponer el modelo de desarrollo que sea compatible con sus intereses, priorizando o obstaculizando proyectos de miles de PYMES emprendedoras y la energía revolucionaria de millones de trabajadores, según estas iniciativas concuerden o no con su modelo.

Para combatir esta situación proponemos articular en el mundo laboral “un frente social para la eficiencia económica y la excelencia productiva” que mediante convenios entre trabajadores y PYMES mejore la viabilidad de las empresas, generando además una plusvalía añadida, con cuyo reparto se cubrirían por una parte las necesidades de modernización de las empresas y por otra se incrementarían los sueldos de los trabajadores. Un modelo que se deberá coronar con la entrada gradual de los representantes de los trabajadores en los órganos donde se toman las decisiones y se comparte la información estratégica de la empresa.

Estrategia local de la Revolución

La Administración Pública, –sobre todo la central-, junto con el capital financiero y el control de la energía son los principales resortes de poder que la oligarquía utiliza contra el desarrollo económico popular y democrático. Para sortear este obstáculo e impulsar el progreso económico en las clases populares debemos utilizar en las actuales circunstancias las administraciones locales principalmente, y en la medida de lo posible también las provinciales y autonómicas. Es desde éstas desde donde es posible ofrecer un entorno favorable y una fuente de financiación independiente de la oligarquía. Para ello obviamente es necesario dar i ganar la batalla política en el ámbito local.

Desde los ayuntamientos es posible crear las condiciones culturales y políticas favorables para la creación del frente revolucionario. Los ayuntamientos pueden jugar un importante papel en la recaudación y distribución de riqueza. Cuentan con mecanismos importantes para acumular o favorecer la acumulación de capital en aquellos sectores o agentes que son o pueden ser dinamizadores del desarrollo económico. Al mismo tiempo cuentan con instrumentos adecuados para favorecer la cohesión social necesaria para el desarrollo de un gran proyecto revolucionario como el que necesitamos.

No se trata solo de recaudar impuestos y crear estado de bienestar. Más allá de esto han de materializar en cada localidad la configuración del frente revolucionario mediante la realización de políticas favorables a las clases integrantes del mismo.

El papel del urbanismo

La legislación urbanística española hace descansar sobre los ayuntamientos gran parte de la responsabilidad y de la gestión de los planes urbanísticos. La ausencia de una política revolucionaria con respecto a esta materia ha llevado en los últimos años a un crecimiento anárquico de los municipios en un acuerdo tácito generalizado entre las grandes empresas constructoras (oligarquía o gran burguesía), los pequeños o medianos propietarios (dueños de los terrenos) y los ayuntamientos (en representación del interés general)

Este modelo es claramente reaccionario, difícilmente sostenible y nocivo para el medio ambiente. Un modelo en el que la parte del león de los inmensos beneficios que genera la transformación de suelo rural en suelo urbano acaba en la oligarquía. En el que los dueños de los terrenos ven a menudo socavada su posición de pequeños propietarios en beneficio de los grandes especuladores y de ayuntamientos ávidos por recaudar fabulosas cantidades para a continuación derrocharlas en obras faraónicas. Un modelo además en el que los trabajadores asisten atónitos e impotentes al espectáculo de ver como unos pocos se enriquecen a costa de su derecho y necesidad de vivienda. Y un modelo por fin en el que se realizan verdaderos disparates como levantar miles de casas sin prever las necesidades de abastecimiento de agua, transporte o electricidad que se generan. Problemas que al final, después de recaudados los beneficios padecerán y pagarán los ciudadanos de los municipios afectados.

Frente a este modelo el frente revolucionario desde ayuntamientos afines debe proponer y realizar un acuerdo entre pequeños propietarios y ciudadanos que en las proporciones adecuadas reparta los beneficios generados en el proceso urbanizador entre unos y otros de manera que se facilite por una parte la integración de los primeros en el frente al constatarse que la política de éste no es contraria a sus intereses, y por otra que aporte a los ciudadanos unos servicios sociales de calidad, integradores y con carácter universal que creen las condiciones económicas, culturales y sociales adecuadas para que desde la formación, la cultura y la armonía entre todos los sectores populares se haga posible el proyecto revolucionario.

A los ayuntamientos les corresponde además en su ámbito impulsar una política productiva activa, dinámica e innovadora. Una política que promueva la inversión en I+D+i con subvenciones a las empresas con convenios revolucionarios o mediante la creación de un sector industrial propio. Una política que les convierta en punta de lanza de la transformación revolucionaria de la economía.

Finalmente como expresión política del frente deben de cuidar del entorno natural y ordenar el crecimiento urbanístico e industrial de manera que sea compatible con el disfrute por la población de un medio ambiente saludable en una naturaleza que es patrimonio de todos.