martes, 26 de febrero de 2008

Continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero

En primer lloc, continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero que, de manera agosarada, s’arriba a comparar fins i tot amb Largo Caballero, i crec que no arriba a ser ni un Borell, perquè aquell al menys tenia la seua plataforma de recolzament que naix de les bases, fins i tot a pesar d’ell mateix. I ací vulguera jo saber on està l’organització pròpia de la línia ZP que avança en lluita dins i fora del PSOE.

De cap manera li podem, ni li deguem, llevar tots els mèrits que té ZP, com a president del govern i com a secretari general del seu partit, que de segur li han portat enfrontaments dins i fora, però de cap manera podem tampoc pensar que un dels principals aparells d’estat, el PSOE, li s’ha pogut escapar d’eixa manera, en unes primàries un quasi-desconegut que es presenta i ix secretari general, a l’oligarquia espanyola.

Efectivament, la política d’Aznar estava posant en perill la integritat territorial d’Espanya i estava fent del nostre país un serf dels USA que ens allunyava de la UE, i açò comporta una divisió de l’oligarquia espanyola. La dels que sempre han sigut més proianquis que semblen més retrògats i es senten més còmodes amb el PP, i el sector més proeuropeu, més progre i que pot arribar a sentir-se també còmode amb el PSOE.

Aquesta segona facció davant el carreró sense eixida al que porta Aznar aconseguix imposar-se i fer el recanvi (la 3ª reconducció?) i posa Zapatero, un secretari general audaç però no el Lenin de León, per a que recompose la situació, tant en el plànol nacional com en l’internacional.

I en una situació en la que les burgesies perifèriques estan fortes, perquè com a reacció a Aznar s’han enfortit i van llençades, el PSOE els ha de donar expectatives i ha de jugar el joc que té damunt la taula. D’aquesta manera, la suposada línia ZP, l’audàcia de Zapatero diria jo, es desenvolupa espentada per la conjuntura del moment, no pel projecte pensat que tenia i porta a cap; igual que el PSOE era marxista fins als anys 70, i fins i tot després continua utilitzant durant molts anys un discurs i una estètica obrera, perquè és el llenguatge del moment, ara també ZP adapta el missatge i les maneres a la nova situació.

I evidentment, que preferim mil vegades ZP que mig Rajoy, però ni el PSOE ni ZP pot ser la nostra opció electoral, nosaltres deguem continuar recolzant organitzacions que, de moment, donen suport a ZP, però que, sobretot, continuen espentant-lo pel camí de l’esquerra i del federalisme, organitzacions que demanen amb més convenciment avanços per eixe camí. Hem de continuar demanant el vot per a organitzacions com IU-IC en primer lloc, però també on calga per a ERC, per al BNG, per a Aralar i fins i tot EA i Nafarroa Bai. Aquests són els que poden continuar espantant-lo per eixe camí. Perquè si ZP perd pes a la seua esquerra, perdrà dins i fora del seu partit, i la seua política no avançarà ni cap al federalisme ni cap a mesures més socials. Si perd pes a l’esquerra i els nacionalistes d’esquerra acabarà pactant, amb els nacionalistes de dretes o, fins i tot, en algunes coses al menys amb el PP.

I a més pense que el recolzament a IU ha de ser, des de la nostra posició, més remarcat encara, per recolzar la línia actual de Llamazares que l’està dirigint en aquests moments enfrontada a la línia dell PCE. I perquè a més, IU continua sent en Espanya el referent polític d’eixe espai sociopolític que vol transformar la societat; i perquè IU continua sent la força discriminada per l’estat que li impedeix tindre la representació i el pes polític que té com a base electoral. Perquè amb visió política o sense, l’oligarquia no vol de cap manera que l’espai sociopolític que demana canviar les coses de veritat tinga la representació política que li correspon, perquè aquesta organització política és la que de veritat pot posar en dubte el seu poder.

Karl
febrer 2008

domingo, 3 de febrero de 2008

És Zapatero un Borrell-2?

La gent més progressista, les persones d'esquerres i molts revolucionaris ens fem moltes preguntes respecte a la actual situació política i quina ha de ser la nostra actitud davant la renovació del parlament i del govern espanyol que es produirà conseqüència de les eleccions del proper 9 de març.

Han passat quatre anys des que ens llevarem de sobre una dreta tan militarista, aventurera i serril que fins i tot importants poders fàctics del país respiraren alleujats amb la seua derrota. Poders que si bé necessiten frenar les reivindicacions nacionalistes, ho desitgen fer esgotant primer totes les possibles vies de negociació i de pacte. Principalment perquè posats en una deriva d'enfrontament, ningú no els pot garantir que la situació no acabe finalment seguint la via que en els darrers anys ha fet altres llocs d'Europa com les repúbliques bàltiques primer, la separació de Txequia i Slovaquia, o el desmembrament de Iugoslavia bé de forma sagnant -Servia, Croàcia i Kosovo- bé de forma diplomàtica Slovenia, Macedònia i Montenegro, i potser aviat fins i tot la pacífica Bèlgica.

Zapatero ha allunyat eixe horitzó, però ni la desactivat, ni la solució que es desprèn des de la seua línia es assumible per aquestos poders fàctics. Ja està doncs en marxa l'operació per recanviar a ZP. Una operació que te dos potes. La primera moderar al PP, no es feina fàcil, i menys amb els bisbes embalats, així que si Rajoy no ho aconsegueix, potser siga Rato qui el relleve amb el mateix encàrrec i possiblement des de l'oposició. La segona, moderar al Psoe. Si Zapatero persisteix en reformar les bases del pacte constitucional, un pacte de la oligarquia i per a la oligarquia, obrint el pastís de l'Estat a les burgesies territorials en forma d'estat federal, tindrà en front, encara que guanye les eleccions a tot el vell aparat felipista liderat per Bono i a tota l'artilleria propagandista del Grup PRISA.

No sols n'hi ha que recolzar a Zapatero perquè ha retirat les tropes d'Irak, retornant la credibilitat a les institucions democràtiques, ni perquè ha fet avançar els drets civils posant-nos a l'avantguarda del mon civilitzat, no sols n'hi ha que fer-ho perquè ha aprovat mesures que milloren, si bé de manera indirecta, les condicions de vida dels treballadors. No sols n'hi ha que fer-ho perquè s'ha quedat sol i aïllat en la seua visió d'una Europa més independent del EEUU després del gir que han suposat les victòries d'Angela Merkel i Sarkozy en Alemanya i França. No sols n'hi ha que fer-ho per aquestes raons que en si ja son moltes i poderoses, n'hi ha que fer-ho a més per dos raons fonamentals, la primera perquè el camí de l'estat federal que representa mina les bases del poder econòmic de l'oligarquia, centralitzat en l'Estat, i per això forma part del camí de la revolució en Espanya. I segon perquè en esta fase de la revolució el proletariat no disposa d'un partit propi al que votar i que, conjuntament amb el Psoe de Zapatatero, des de les institucions enfortisca aquest camí. I Izquierda Unida amb la seua falta de visió política i les seues lluites internes s'autoexclou com opció.

La resposta a la pregunta inicial és que Zapatero ha superat ja en molt a Borrell, i si li haguérem de buscar algun precursor en la turmentosa historia del Psoe ens hauríem de remuntar a Largo Caballero.

Cirne