En primer lloc, continue posant en dubte la major: l’existència d’una línia Zapatero que, de manera agosarada, s’arriba a comparar fins i tot amb Largo Caballero, i crec que no arriba a ser ni un Borell, perquè aquell al menys tenia la seua plataforma de recolzament que naix de les bases, fins i tot a pesar d’ell mateix. I ací vulguera jo saber on està l’organització pròpia de la línia ZP que avança en lluita dins i fora del PSOE.
De cap manera li podem, ni li deguem, llevar tots els mèrits que té ZP, com a president del govern i com a secretari general del seu partit, que de segur li han portat enfrontaments dins i fora, però de cap manera podem tampoc pensar que un dels principals aparells d’estat, el PSOE, li s’ha pogut escapar d’eixa manera, en unes primàries un quasi-desconegut que es presenta i ix secretari general, a l’oligarquia espanyola.
Efectivament, la política d’Aznar estava posant en perill la integritat territorial d’Espanya i estava fent del nostre país un serf dels USA que ens allunyava de la UE, i açò comporta una divisió de l’oligarquia espanyola. La dels que sempre han sigut més proianquis que semblen més retrògats i es senten més còmodes amb el PP, i el sector més proeuropeu, més progre i que pot arribar a sentir-se també còmode amb el PSOE.
Aquesta segona facció davant el carreró sense eixida al que porta Aznar aconseguix imposar-se i fer el recanvi (la 3ª reconducció?) i posa Zapatero, un secretari general audaç però no el Lenin de León, per a que recompose la situació, tant en el plànol nacional com en l’internacional.
I en una situació en la que les burgesies perifèriques estan fortes, perquè com a reacció a Aznar s’han enfortit i van llençades, el PSOE els ha de donar expectatives i ha de jugar el joc que té damunt la taula. D’aquesta manera, la suposada línia ZP, l’audàcia de Zapatero diria jo, es desenvolupa espentada per la conjuntura del moment, no pel projecte pensat que tenia i porta a cap; igual que el PSOE era marxista fins als anys 70, i fins i tot després continua utilitzant durant molts anys un discurs i una estètica obrera, perquè és el llenguatge del moment, ara també ZP adapta el missatge i les maneres a la nova situació.
I evidentment, que preferim mil vegades ZP que mig Rajoy, però ni el PSOE ni ZP pot ser la nostra opció electoral, nosaltres deguem continuar recolzant organitzacions que, de moment, donen suport a ZP, però que, sobretot, continuen espentant-lo pel camí de l’esquerra i del federalisme, organitzacions que demanen amb més convenciment avanços per eixe camí. Hem de continuar demanant el vot per a organitzacions com IU-IC en primer lloc, però també on calga per a ERC, per al BNG, per a Aralar i fins i tot EA i Nafarroa Bai. Aquests són els que poden continuar espantant-lo per eixe camí. Perquè si ZP perd pes a la seua esquerra, perdrà dins i fora del seu partit, i la seua política no avançarà ni cap al federalisme ni cap a mesures més socials. Si perd pes a l’esquerra i els nacionalistes d’esquerra acabarà pactant, amb els nacionalistes de dretes o, fins i tot, en algunes coses al menys amb el PP.
I a més pense que el recolzament a IU ha de ser, des de la nostra posició, més remarcat encara, per recolzar la línia actual de Llamazares que l’està dirigint en aquests moments enfrontada a la línia dell PCE. I perquè a més, IU continua sent en Espanya el referent polític d’eixe espai sociopolític que vol transformar la societat; i perquè IU continua sent la força discriminada per l’estat que li impedeix tindre la representació i el pes polític que té com a base electoral. Perquè amb visió política o sense, l’oligarquia no vol de cap manera que l’espai sociopolític que demana canviar les coses de veritat tinga la representació política que li correspon, perquè aquesta organització política és la que de veritat pot posar en dubte el seu poder.
De cap manera li podem, ni li deguem, llevar tots els mèrits que té ZP, com a president del govern i com a secretari general del seu partit, que de segur li han portat enfrontaments dins i fora, però de cap manera podem tampoc pensar que un dels principals aparells d’estat, el PSOE, li s’ha pogut escapar d’eixa manera, en unes primàries un quasi-desconegut que es presenta i ix secretari general, a l’oligarquia espanyola.
Efectivament, la política d’Aznar estava posant en perill la integritat territorial d’Espanya i estava fent del nostre país un serf dels USA que ens allunyava de la UE, i açò comporta una divisió de l’oligarquia espanyola. La dels que sempre han sigut més proianquis que semblen més retrògats i es senten més còmodes amb el PP, i el sector més proeuropeu, més progre i que pot arribar a sentir-se també còmode amb el PSOE.
Aquesta segona facció davant el carreró sense eixida al que porta Aznar aconseguix imposar-se i fer el recanvi (la 3ª reconducció?) i posa Zapatero, un secretari general audaç però no el Lenin de León, per a que recompose la situació, tant en el plànol nacional com en l’internacional.
I en una situació en la que les burgesies perifèriques estan fortes, perquè com a reacció a Aznar s’han enfortit i van llençades, el PSOE els ha de donar expectatives i ha de jugar el joc que té damunt la taula. D’aquesta manera, la suposada línia ZP, l’audàcia de Zapatero diria jo, es desenvolupa espentada per la conjuntura del moment, no pel projecte pensat que tenia i porta a cap; igual que el PSOE era marxista fins als anys 70, i fins i tot després continua utilitzant durant molts anys un discurs i una estètica obrera, perquè és el llenguatge del moment, ara també ZP adapta el missatge i les maneres a la nova situació.
I evidentment, que preferim mil vegades ZP que mig Rajoy, però ni el PSOE ni ZP pot ser la nostra opció electoral, nosaltres deguem continuar recolzant organitzacions que, de moment, donen suport a ZP, però que, sobretot, continuen espentant-lo pel camí de l’esquerra i del federalisme, organitzacions que demanen amb més convenciment avanços per eixe camí. Hem de continuar demanant el vot per a organitzacions com IU-IC en primer lloc, però també on calga per a ERC, per al BNG, per a Aralar i fins i tot EA i Nafarroa Bai. Aquests són els que poden continuar espantant-lo per eixe camí. Perquè si ZP perd pes a la seua esquerra, perdrà dins i fora del seu partit, i la seua política no avançarà ni cap al federalisme ni cap a mesures més socials. Si perd pes a l’esquerra i els nacionalistes d’esquerra acabarà pactant, amb els nacionalistes de dretes o, fins i tot, en algunes coses al menys amb el PP.
I a més pense que el recolzament a IU ha de ser, des de la nostra posició, més remarcat encara, per recolzar la línia actual de Llamazares que l’està dirigint en aquests moments enfrontada a la línia dell PCE. I perquè a més, IU continua sent en Espanya el referent polític d’eixe espai sociopolític que vol transformar la societat; i perquè IU continua sent la força discriminada per l’estat que li impedeix tindre la representació i el pes polític que té com a base electoral. Perquè amb visió política o sense, l’oligarquia no vol de cap manera que l’espai sociopolític que demana canviar les coses de veritat tinga la representació política que li correspon, perquè aquesta organització política és la que de veritat pot posar en dubte el seu poder.
Karl
febrer 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario