El passat 12 de desembre la ministra d'habitatge Carmen Chacón contestava a les crítiques que Bono plantejava a l'estatut de Catalunya. Per a Chacón el pensament de Bono és ''absolutament minoritari'' al si del Psoe, assenyalant que ''la ideologia i el camí del PSOE ho dirigeix Zapatero, amb opinions molt diferents a les de Bono''.
El que aquestes declaracions manifesten és que dintre del PSOE hi ha dues línies polítiques respecte a com afrontar la principal contradicció que en aquests moments recorre el país: això és, la reforma del model territorial de l'estat. D'una banda, es trobaria la ''línia Zapatero'' que pretén arribar a acords polítics amb el conjunt de les forces nacionalistes, aïllant al *Pp i aprofundint en la descentralització de l'estat. La ''línia Bono'' busca trobar punts d'acord amb els nacionalistes moderats però conservant els consensos bàsics amb el PP que des de la transició s'han mantingut, dotant a aquest partit una capacitat de 'veto' respecte dels possibles acords obtinguts.
Zapatero va començar la legislatura amb dos projectes estratègics: reformar l'estatut de Catalunya i el cridat ''procés de pau'' d'Euskadi. Des del principi va haver d'enfrontar-se al boicot als seus projectes que sorgirien des de diferents aparells d'estat. Basta recordar les manifestacions de la AVT contra la política del govern, les declaracions d'un general de l'exercit, fet que no es produïa des de la transició, recordant en ple procés de negociació de l'estatut català que l'exercit té el mandat d'assegurar la integritat espanyola i que aquesta s'estava qüestionant, les teories de la conspiració dels atemptats del 11M que tenien com objectiu deslegitimar el govern de Zapatero, o els continus obstacles que sorgirien des d'instàncies judicials a les iniciatives governamentals. Recordem que s'està en ple procés de debat sobre la constitucionalitat de l'estatut de Catalunya.
Tots aquests fets han produït una legislatura inestable, marcada per la tensió i la inestabilitat, que expressa la divisió de la classe dominant entorn a com afrontar les noves exigències de les burgesies perifèriques. No obstant això han estat els propis errors els quals han fet que la línia Zapatero hagi acabat perdent la iniciativa. Un d'ells ha consistit a vincular el procés de reforma de l'estatut basc amb el diàleg amb Eta. Això ja vam dir que suposava dependre de l'estrategia de la banda terrorista, com així ha succeït. L'altre error ha estat no plantejar amb claredat el seu projecte de manera que les masses adquirissin consciència de quin era el camí a seguir i qui els enemics que s'han oposat a aquesta marxa, permetent mobilitzacions que contrarestessin les de les forces reaccionàries.
Com dèiem Zapatero ha perdut la iniciativa dintre del PSOE des del final de la treva de Eta, sent el procés de negociació del govern navarrès el punt d'inflexió. Recordem que Zapatero afirmà que el PSN tindria la llibertat per a negociar un pacte de govern amb Nafarroa Bai i amb IU. No obstant això a les poques setmanes l'executiva socialista vetà aquest acord argumentant que "no es donen les condicions per a (que el *PSN pugui) governar amb NaBai i IU a Navarra", el que implicava que UPN, la marca electoral del PP a Navarra, i que havia estat una de les forces que més havia contribuït a boicotejar tot procés de progrés respecte al tema basc, tenia via lliure per a seguir governat a Navarra.
El fet que el govern giri la seva mirada cap a les qüestions socials en els últims mesos, fent promeses electoralistes que permetin mobilitzar a sectors populars, deixant de costat la qüestió territorial que com dèiem ha estat el centre de debat de la legislatura i que segueix sent la contradicció principal, és una mostra que està a la defensiva.
És evident que per a l'oligarquia el PP no és una alternativa vàlida de govern en aquests moments, doncs la seva trajectòria en els últims 4 anys, on no ha pogut soltar el pes mort de l'època d'Aznar, l'ha aïllat de la resta de formacions polítiques. La seva arribada al poder implicaria aguditzar les contradiccions amb els nacionalistes i la seva proposta política passa per llançar un desafiament a les burgesies perifèriques. Només així cap entendre les propostes ''moderades'' de reforma de la constitució, on l'estat recuperaria transferències que ha cedit a les comunitats autonòmiques, o el canvi de la llei electoral, amb el propòsit que els nacionalistes tinguin menys pes polític a Madrid.
Per aquesta raó sembla clar que la batalla política es va a lliurar dintre del PSOE, entre la ''línia Bono'' que suposaria una reconducció per part de l'oligarquia cap a posicions més moderades, i la ''línia Zapatero'' que per a bona part de la classe dominant ha traspassat massa línies vermelles. Zapatero solament té dues opcions o apostar per un procés de reformes recolzant-se en les classes populars, que en els fets suposaria una pèrdua de poder per part de l'oligarquia, o cedir el lloc i passar a la història.
L'objectiu dels sectors progressistes en aquest moment és intentar crear les condicions perquè es formi un govern d'esquerres que tingui entre els seus objectius l'aposta per un govern de progrés a Navarra, que desenvolupi amb lleialtat l'estatut català i que impulsi un nou estatut al País Basc.
Fran
3 comentarios:
En nORTe, hasta ahora, se había mantenido claramente que existían dos líneas al sí del PSOE: la que encarnaba José Bono y la representada por JLR Zapatero.
El PSOE, era la opción elegida por la oligarquía para reconducir el callejón sin salida (la posible ruptura territorial d’España) consecuencia del enfrentamiento del PP de Aznar con las burguesías periféricas (vasca y catalana, principalmente). Y la línea Zapatero, que dirigía en ese momento el PSOE, encarnaba la línea más progresista en el terreno de los derechos civiles y de posible diálogo con las burguesías periféricas, porque además, se consideraba, podía ser que esta línea dentro del Psoe sería la nueva sensibilidad que venía a representar los intereses de las pequeñas burguesías locales-regionales-nacionales de España, llegando a plantearse, era la interpretación de nORTe, que con esta opción se podría avanzar hacia un modelo federal pleno, una política más progresista en el terrenos de lo social y los derechos civiles (ley por la igualdad de género, ley del matrimonio entre homosexuales, ley de la dependencia) y antihegemónica en el terreno internacional, vista el rápido retorno de las tropas españolas de Iraq.
Mientras que la línea Bono, seria una línea más pro oligàrquica, posiblemente también más pro yanqui si la de Zapatero se mostraba más pro europea, que también tendría la obligación de llegar a un acuerdo con las burguesías periféricas, pero sin cambiar el estatus actual, y por lo tanto pactando con los sectores más moderados de las burguesías periféricas que siempre se habían mostrado dispuestos a hacerlo: sobre todo Unión Democrática de Catalunya, CC, UV, PAR, un sector del PNV, etc. Es una línea que mostraba una cara menos progresista del PSOE; Bono, con su catolicismo y su nacionalismo español del que hace gala, difícilmente hubiera hecho pensar por ejemplo en la ley de los derechos de los homosexuales, y la posibilidad de aproximación a fuerzas como ERC o quizás incluso el BNG e IU.
¿Pero es realmente la línea Zapatero la nueva representante de los intereses de clase d’unos nuevos sectores emergentes que pueden plantear un cambio sustancial en la estructura territorial del Estado y continuar avanzando en el terreno de los derechos civiles y sociales? O sólo es la vertiente progre de este aparato de estado al servicio de la oligarquía española, y la verdadera línea federal y socialdemócrata, de base popular, obrera y pequeño burguesa, que pretende un cambio real en el modelo territorial d’España (adelantar en el terreno de los derechos sociales no tenemos claro quienes lo impulsaría) es precisamente aquella que se ha cargado Zapatero ya tanto en Catalunya (Maragall) en Navarra (posibilidad de pacto PSN-Nafarroa Bai).
Internacionalmente, desde la pretensa línea Zapatero, y tras el valiente plante ante de Bush, que en todo caso se puede considerar que no pasa de ser una posición un poco más firme que la de González en su línea europeísta, continúa atendiendo a aquello que le mandan los “organismos internacionales” (Afganistán, *Líbano...) por recomponer la relación con USA.
Y en clave nacional, las dos reconducciones (PSC y PSN) las ha hecho Zapatero, que ahora está más monárquico que nunca; los avances en el terreno de los derechos civiles, se detienen cuando se trata de enfrentarse a la Iglesia separándola definitivamente del Estado, y denunciar de una vez su financiación privilegiada desde el Estado y el de sus escuelas concertadas. En el terreno de los derechos económicos y sociales, los de los trabajadores no avanzan, iniciativas antimonolopistas no se ven, de hecho la banca y los demás monopolios son los que continúan incrementando desproporcionadamente sus beneficios, y últimamente está haciendo más movimientos de giro al centro, como promesas electorales de reducción generalizada de impuestos y la reforma-supresión/ del impuesto de patrimonio, un impuesto que sólo pagan los grades y medianos patrimonios, y que parece que sí que debería ser una cuestión de principios para l’izquierda, el que paguen más tributos las grandes fortunas del país.
Por lo tanto, ¿existe realmente una línea Zapatero tan progresista, federal, anti hegemònica y representante de esa clase emergente pequeño burguesa como se quería ver? Y, aparte de Maragall existe realmente dentro del Psoe una línea que esté por un modelo federal d’España?. No ha sido la opción del PSN una cuestión más coyuntural (la postura de querer pactar con Nafarroa Bai y la posibilidad de echar a UPN del gobierno) que de convicción federal?.
Karl
És Zapatero un Borrell-2?
La gent més progressista, les persones d'esquerres i molts revolucionaris ens fem moltes preguntes respecte a la actual situació política i quina ha de ser la nostra actitud davant la renovació del parlament i del govern espanyol que es produirà conseqüència de les eleccions del proper 9 de març.
Han passat quatre anys des que ens llevarem de sobre una dreta tan militarista, aventurera i serril que fins i tot importants poders fàctics del país respiraren alleujats amb la seua derrota. Poders que si bé necessiten frenar les reivindicacions nacionalistes, ho desitgen fer esgotant primer totes les possibles vies de negociació i de pacte. Principalment perquè posats en una deriva d'enfrontament, ningú no els pot garantir que la situació no acabe finalment seguint la via que en els darrers anys ha fet altres llocs d'Europa com les repúbliques bàltiques, primer, la separació de Txequia i Slovaquia, o el desmembrament de Iugoslavia bé de forma sagnant -Servia, Croàcia i Kosovo- bé de forma diplomàtica Slovenia, Macedònia i Montenegro, i potser aviat fins i tot la pacífica Bèlgica.
Zapatero ha allunyat eixe horitzó, però ni la desactivat, ni la solució que es desprèn des de la seua línia es assumible per aquestos poders fàctics. Ja està doncs en marxa l'operació per recanviar a ZP. Una operació que te dos potes. La primera moderar al PP, no es feina fàcil, i menys amb els bisbes embalats, així que si Rajoy no ho aconsegueix, potser siga Rato qui el relleve amb el mateix encàrrec y possiblement des de l'oposició. La segona, moderar al Psoe. Si Zapatero persisteix en reformar les bases del pacte constitucional, un pacte de la oligarquia i per a la oligarquia, obrint el pastis de l'Estat a les burgesies territorials en forma d'estat federal, tindrà en front, encara que guanye les eleccions a tot el vell aparat felipista liderat per Bono i a tota l'artilleria propagandista del Grup PRISA.
No sols n'hi ha que recolzar a Zapatero perquè ha retirat les tropes d'Irak, retornant la credibilitat a les institucions democràtiques, ni perquè ha fet avançar els drets civils posant-nos a l'avantguarda del mon civilitzat, no sols n'hi ha que fer-ho perquè ha aprovat mesures que milloren, si bé de manera indirecta, les condicions de vida dels treballadors. No sols n'hi ha que fer-ho perquè s'ha quedat sol i aïllat en la seua visió d'una Europa més independent del EEUU després del gir que han suposat les victòries d'Angela Merkel i Sarkozy en Alemanya i França. No sols n'hi ha que fer-ho per aquestes raons que en si ja son moltes i poderoses, n'hi ha que fer-ho a més per dos raons fonamentals, la primera perquè el camí de l'estat federal que representa mina les bases del poder econòmic de l'oligarquia centralitzat en l'Estat i per això forma part del camí de la revolució en Espanya. Y segon perquè en esta fase de la revolució el proletariat no disposa d'un partit propi al que votar perquè també des de les institucions enfortisca aquest camí. I Izquierda Unida amb la seua falta de visió política i les seues lluites internes s'autoexclou com opció.
La resposta a la pregunta inicial és que Zapatero ha superat ja en molt a Borrell, i si li haguérem de buscar algun precursor en la turmentosa historia del Psoe ens hauríem de remuntar a Largo Caballero.
¡Hola! soy Marta... He leído vuestros textos porque enric me recordó vuestra existencia, (no os había olvidado, pero la verdad es q os había perdido un poco la pista).
Lo cierto es q me ha venido muy bien leeros porque entre estudios, trabajo, y la desgana q provoca leer o escuchar los medios d info política (.. a excepción del jueves, claro..;o)... se me ha echado el tiempo encima y aún no me he formado una opinión q pueda defender demasiado firmemente.
He empezado a leeros con la esperanza de sacar en claro mi voto de pasado mañana, aún con la advertencia de enrc d q entre vosotros mismos no habíais llegado a un consenso. Y en efecto, sigue sin estar la cosa nada clara. Creo q tanto unos como otros tenéis argumentos válidos y de peso (…supongo q como los propios partidos para los q "pedis" nuestro apoyo).
Creo q la sensación de confusión política en la q me encuentro, y no precisamente sola, es el resultado de un sistema electoral (y por extensión de un sistema) podrido y pobre, por no decir perverso y asfixiante (esto es una sensación, más q una opinión).
Centrandome más en la cuestión: me gustan las maneras de zp, y algunas de sus medidas, me embauca y me dan ganas de votarle, sobretodo como respuesta a los ataques de la derecha esta q tenems... pero por otro lado, q creo q es el q va a ganar, sé, porq los hechos lo demuestran, q zp le hace el juego a la banca, a la iglesia y perpetúa el sistema injusto del q tanto me quejo, así q mis convicciones no me permiten votarle. (aunq por supuesto me alegraré de su victoria frente al PP). (he dejado en stand-by mi teoría sobre q a la izquierda le conviene una derrota leve a tiempo más q una grande y más duradera derrota en las siguientes, cuando le haya tocado comerse como gobierno la crisis q tal vez se nos avecina, y q creo q el PP ha provocado... pero bueno, esto son teorías sin contrastar ni ninguna base científica..pero bueno, yo hablo, como hace todo quisqui en este país ;o/
Bueno, pues lo dicho, es probable, pero no seguro, q vote a algún partido pequeño de izquierdas. IU es una opción, pero sólo porq no se me ocurre otra, y porq un parlamento sin nadie a la izquierda del psoe es un poco triste...
Bueno chavales... creo q ya he desvariado bastante... se nota q es viernes. Os miraré de cerca a ver si me aportais un poco más de luz para no ekivocarme el domingo... tngo tb la sensación de q me equivocaré haga lo q haga...
Besos y ánimo con norte
Publicar un comentario