No tots els moments son iguals en la vida política dels pobles. De vegades solen passar anys i anys sense que hi hagen fets significatius o oportunitats per fer canviar les coses en sentit positiu per a la gent.
Moltes vegades es pot tenir un règim democràtic, afortunadament fa 30 anys que en tenim un, que permeta la formalitat de jutjar periòdicament diferents forces polítiques pels ciutadans. Ara bé, llevat dels períodes històrics constitutius, aquells en que es conformen les regles de joc i es reparteixen els papers a jugar per les forces polítiques majoritàries, en la resta de moments son poques les coses realment importants a decidir.
A Espanya el període dels anys 70 fins el 82 es van decidir moltes de les qüestions que ens han determinat amb posterioritat. La constitució del 78, i les institucions sorgides d'ella beneïxen unes forces polítiques tant de dreta com d'esquerra els dirigents de les quals acceptaren que el canvi de règim no havia d'anar més enllà d'una homologació formal amb els nostres veïns democràtics. Una homologació que mai aplegaria a discutir les bases del poder econòmic i social dels que el poseeixen des de la fi de la I República i la Restauració de la Monarquia amb Alfons XII.
Nobles i clergues reconvertits a propietaris latifundistes, remenats amb prestataris usurers, i amb beneficiaris dels nous monopolis de l'energia i i el transport, protegits pels càrrecs d'una administració monàrquica anacrònica i corrupta, tots tutelats per les potencies europees dominants, que també hi treien part, han detentat el vertader poder des d'aleshores. Son ells els que es revoltaren amb Franco de cabdill contra el breu parèntesi democràtic de la segona república. Son els que mort Franco, i ara amb la tutela dels Estats Units, dissenyen una nova restauració borbònica, perquè les coses canvien de manera 'ordenada' per mantenir i ampliar el seu paper social i poder.
La constitució del 78, el pacte que representa i les forces que la sostenen, estan hui erosionades per l'emergència d'una massa social al cap de la qual estan les burgesies perifèriques catalana i basca, però que s'estén ja per tota la geografia d'Espanya. Una massa social que sota la reivindicació de descentralització, assumpció territorial de competències i federalització ataca la capacitat de maniobra i de control de la vella oligarquia espanyola i a les forces polítiques que la sustenten.
Una massa social l'emergència de la qual es materialitza en la ruptura per Zapatero del consens constitucional que suposa la aprobació dels nous estatuts amb el de Catalunya com referent i espill. Una ruptura que separa a l'actual govern del Psoe del pacte amb l'oligarquia que el seus predecessors mantingueren. Una ruptura que si bé no es recolzada per tot el Psoe, ni tampoc per Izquierda Unida, té la simpatia dels sectors políticament més conscients i actius del país. De la mateixa manera que te en peu de guerra a tota la dreta, i la major part dels aparells del Psoe i d'Izquierda Unida, encara que hui estos estiguen callats.
El govern de Zapatero per tot açò hui representa l'oportunitat de canviar la base de poder del país. Es per això que ho tinga o no teoritzat -i a la seua manera ho té- ; es per això que, haja estructurat o no una línia -i existeix si bé encara en fase de gestació-, representa la part més avançada més progresista i més d'esquerres del país.
Izquieda Unida també està en lluita, i no està clar qui acabarà dominant-la, si la línia de Llamazares o la dels hereus del Carrillo constitucionalista, ni tampoc es segur que cap de les dues línies actuals puguen suposar un recolzament per a la línia de Zapatero per damunt dels interessos partidistes de la mateixa Izquieda Unida. Però el que si que està clar es de qui es la paternitat de les dificultats que l'oligarquia té en el moment present per re-composar el seu poder, i d'Izquierda Unida, no és.
I, què podem fer? Als revolucionaris ens toca analitzar la realitat sense prejudicis i atrevir-nos a dirigir la seua transformació. Ens toca donar ale i suport desinteressada i generosament a la facció més avançada de les forces actualment en lluita. Significa això que ens anem a fer del Psoe o Zapateristes? No, nosaltres som revolucionaris proletaris, comunistes. I igual que els que ens han precedit¹ han deixat pas a altres forces quan estaven en millor correlació, sense per això perdre independència organitzativa ni capacitat d'anàlisi, en el moment actual, demanem el vot a Zapatero sense que supose altra cosa que el recolzament a un camí en el desenvolupament del qual la gent ens juguem l'oportunitat històrica de canviar el model constitucional oligàrquic establert al 78.
1. En la Comuna de Paris els marxistes cediren la direcció als anarquistes i els recolzaren en tot moment tot i sabent que la situació no estava madura i el poder no es podria mantenir
Cirne
4 març 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario